El mètode de datació del radiocarboni, més conegut com del Carboni-14, en el seu procediment, s’ajusta a les dates de mostres que, per consens, es considera que estan fora de dubte. Resulta, per tant, eminentment controvertit, ja que ningú (pràcticament ningú), s’imagina que existeix una relació indissociable entre el mètode de datació i el mapa cronològic oficial. De fet, es té la falsa certesa de que es tracta d’un mètode infal·lible, que no depèn de cap altre condicionant que el d’una llei universal. Però no és així. Per aquesta raó, existeixen centenars de resultats que no encaixen, i molts d’ells contenen errors de centenars o fins i tot milers d’anys.
El creador del mètode del Carboni-14, Willard F. Libby (1), va ser guardonat amb el Premi Nobel de Química de 1960 per aquesta aportació (Libby, 1955). Era conscient de la dependència del mètode respecte a la base cronològica oficial, i ell mateix manifesta no posar-la en dubte. Fins i tot, el mateix Libby afirma que el mètode només és precís fins al tercer mil·lenni abans de Crist, perquè no es disposa de mostres degudament datades.
El mètode es basa en la presència d’isòtops de carboni radioactiu en el material orgànic, però aquests oscil·len en el temps, per la qual cosa, per a determinar una edat real, cal fer correccions complexes que reflecteixin la variació de la composició, i, per a calibrar-ho, cal disposar dels resultats de l’anàlisi d’objectes dels què es conegui la data exacta. És el que es coneix com a corba de cal·libració, que sol prendre de referència les taules de datació de la dendrocronologia (mesurament de l’edat amb els anells del tronc dels arbres), però també d’altres mètodes. La tècnica de la dendrocronologia consisteix en documentar els patrons de gruix dels anells, i amb això sobreposar fragments fins a establir una taula dendrocronològica de datació el més extensa possible. Però no és infal·lible. Incorpora marges d’error i moltes limitacions, atenent a diversos factors (Fomenko i Nosovskiy, 2005a). En primer lloc, ressaltar que els resultats del radiocarboni d’aquestes mostres han de ser objecte del seu propi calibratge, atenent al tractament de les fustes i la seva naturalesa, i el marge d’error creix a mesura que les mostres corresponen a temps més remots. En segon lloc, ressaltar que l’edat mitjana dels arbres europeus i asiàtics oscil·la entre els tres i els quatre segles, de manera que és complex disposar d’una mostra contínua, i aquesta s’ha de construir per fragments que han de correspondre amb la mateixa zona, ja que cada zona crea els seus respectius patrons climàtics (que es desxifren en el gruix dels anells). Per tant, el propi procés de construcció de la taula dendrocronològica adquireix un elevat grau de reconstrucció del calibratge que fàcilment condueix a l’error. D’altra banda, és cert que hi ha arbres de més edat a Amèrica, però els seus resultats no són extrapolables a Europa i Àsia, com tampoc ho són cap a les zones on es troben les civilitzacions americanes, ja que aquests arbres es troben allunyats d’elles. En tercer lloc, es troba un altre factor no del tot reconegut per la ciència dendrocronològica, i és la capacitat de prendre decisions derivades del consens del mapa cronològic oficial. És a dir, davant del dubte raonable s’usa el valor afegit de les dates oficials. El contrast dels càlculs establerts en diferents mostres, consensuades per la historiografia, resultat de càlculs i raonaments, és tolerat pel mètode científic. I, en quart lloc, es troba un altre factor encara menys considerat. Es tracta de la possibilitat que s’introdueixin peces mal datades en la construcció de la taula dendrocronològica. O dit d’una altra manera, que s’introdueixi amb calçador, al puzle del temps, una o diverses peces errònies, i amb l’afany de fer-les servir s’estableixin falses conclusions i es plantegin hipòtesis infundades. En conjunt, el mètode és científic, però no necessàriament exacte, de manera que té una utilitat relativa per a la datació, i encara més relativa per a la corba de calibratge del mètode del Carboni-13. Per aquesta raó, la comunitat científica internacional ha elaborat diferents escales dendrocronològiques per consens, que oculten el veritable marge d’error, i, bàsicament, són només parcialment fiables per als cinc o deu segles anteriors a la data de l’elaboració de l’anàlisi.
En tots els casos, sigui quina sigui la base de les mostres utilitzades, els resultats del mètode del Carboni-14 han d’informar del mètode de calibratge utilitzat, del grau de confiança dels rangs de calibratge i dels resultats obtinguts abans del calibratge.
És a dir, per ajustar el resultat és imprescindible dissenyar una taula d’ajustos, que es basa en aproximacions elaborades en base a un consens que pren en consideració el mapa cronològic oficial, que és qui determina la correcció dels marges d’error i li dona consistència. De manera que, si canvia el mapa cronològic, canvia la taula de calibratge del mètode del radiocarboni, i, per tant, varien els resultats.
Per aquesta raó existeix, dins la comunitat científica, qui posa en dubte la fiabilitat del mètode del Carboni-14, i denúncia la capacitat que té de distorsionar la història, com ara els matemàtics russos Anatoly T. Fomenko i Gleb V. Nosovskiy (2005a) (2), juntament amb els científics Christian Blöss i Hans-Ulrich Niemitz (1997) (3).
Fent referència al treball d’Alexander S. Mischenko (4), Fomenko i Nosovskiy (2005a), ressalten que, actualment, es coneixen tres processos que alteren la composició del radiocarboni després de la mort de l’organisme, que són: 1) descomposició de la mostra orgànica; 2) intercanvi isotòpic amb carboni exterior; i 3) absorció del carboni del medi circumdant. Així com altres efectes que alteren els resultats, tant en la seva manipulació com degut a: la latitud; la longitud; la proximitat d’unes o altres formacions geològiques i geogràfiques, a la terra i al mar; l’altura sobre el nivell del mar; el clima, etc.
Entrant en detall, Fomenko i Nosovskiy (2005a) destaquen que:
La idea teòrica del mesurament de l’edat radiocarbònica és molt senzilla. Per això és suficient conèixer:
- el contingut de radiocarboni en l’intercanvi en el moment de la sortida de l’objecte del fons d’intercanvi,
- el període exacte de semidesintegració del radiocarboni C14.
Després d’això, un cop pres un volum suficient de la mostra, s’ha de mesurar la quantitat de radiocarboni en l’actualitat, i després de restar i dividir es troba el temps que ha passat des que l’objecte va sortir del dipòsit d’intercanvi fins al moment del mesurament.
Però, tal i com destaquen els matemàtics russos (2005a), “la demostració principal [del mètode] són els amidaments radiocarbòniqcs de control, de mostres d’edat coneguda”. Per aquesta raó, més enllà de contenir marges d’error en el mètode, degut a al fet de donar per bones mostres que no ho són, té la capacitat de catalogar com a “falsificacions” objectes que en realitat són certs, però, com que no encaixen degudament al mapa oficial, se’ls etiqueta amb aquesta acusació.
Fomenko i Nosovskiy (2005b; 2005c) han demostrat que el mapa cronològic oficial és erroni (està tergiversat i dilatat), i ressalten que el mètode té aquest punt feble, però el consens oficial que diu el contrari és aclaparador. Així mateix, declaren que (2005a):
en el fonament de la datació radiocarbònica jeu de forma implícita l’errada de la cronologia scaligeriana [(Scaliger, 1583)]. Per «separar» d’ella els fonaments de la datació radiocarbònica caldrà recolzar-se només en objectes històrics realment datats amb seguretat. Però, com ara comprenem, l’edat d’aquests objectes segurs no pot ser més gran que 500-600 anys, ja que ells es troben a l’interval comprès des del nostre temps fins al segle catorze després de Crist. D’aquesta manera, tot el treball de calibratge del mètode radiocarbònic s’ha de fer de nou. I no és clar per endavant a quins resultats arribaran els físics.
D’aquesta manera, desmunten la validesa científica del mètode Carboni-14 per una doble via: a) la del mapa cronològic oficial (que és erroni); i b) la del mètode en si (ja que conté errors). I declaren (Fomenko i Nosovskiy, 2005a):
- El mètode radiocarbònic, en el seu estat actual, té una precisió de més menys 1000-2000 anys per a mostres de les què l’edat s’estima en no més de mil anys. Per tant, el mètode és de moment inútil per a la datació de mostres històriques de 2.000 anys o menys d’edat. És a dir, de moment el mètode pot dir poc sobre la cronologia dels successos dels últims dos mil·lennis.
- El mètode radiocarbònic necessita, com a mínim, d’una nova graduació, sense recolzar-se en la cronologia scaligeriana [(Scaliger, 1583)].
- Altres mètodes físics de datació són encara més grollers i, consegüentment, de moment no poden dir res sobre la datació d’objectes de 2.000 anys o menys d’edat.
- Els mètodes arqueològics pròpiament dits, sense recolzar-se en la cronologia de les fonts escrites, no proporcionen dates absolutes, i només en rars casos poden determinar la cronologia relativa d’algunes troballes.
- La cronologia scaligeriana [(Scaliger, 1583)] s’ha introduït, de forma explícita o implícita, a la graduació de les escales dels mètodes arqueològics i fins i tot dels mètodes físics, incloent el mètode radiocarbònic. Això posa més encara en dubte l’aplicabilitat del mètode en la seva forma actual per a la datació d’objectes històrics.
- Com admeten alguns arqueòlegs [fent referència Vladimir Miloicic], es té el costum molt defectuós d’informar per endavant, als laboratoris físics que daten mostres mitjançant el mètode radiocarbònic, de l’edat aproximada de les troballes.
De la mateixa manera, segons determinen Blöss i Niemitz (1997), al seu llibre C14-Crash, aquest mètode és poc fiable i altera la concepció del temps real del passat antic. “El seu treball estableix una nova cronologia escurçada per a les èpoques geològiques de la història de la Terra i esborra els milions d’anys de Darwin-Lyellian: els 65 milions d’anys del Terciari s’esborren” (5). Ambdós qüestionen els mètodes del Carboni-14 i de la dendrocronologia.
Per aquestes raons, sobre la base de l’anàlisi rigorosa i amb el contrast de diferents proves, evidències i contextualitzacions, per reconstruir la història cal posar en dubte tot el constructe històric fins a l’instant en què es consolida la història oficial, als segles divuit i dinou. Però, per acabar d’entendre què hi ha al darrere cal, abans, ampliar l’espai de la crítica, i traslladar la qüestió cronològica al terreny del dubte científic. I, potser, fetes les degudes reflexions, es podrà reprendre l’opinió de Solomon Zeitlin (1956), quan afirmà que els manuscrits de Qumram, trobats a la Mar Morta l’any 1945, eren de l’Edat Mitjana, i estaven influenciats pel judaisme caraïta. Segons aquesta investigació, té raó. Malgrat que els estudis elaborats amb el mètode del Carboni-14 indiquin que són contemporanis a l’època en què va viure Jesús, els textos cal entendre’ls a l’Edat Mitjana, i també el naixement del cristianisme, provinent de la tradició hebrea i romana. Altrament, els textos no estaven a la Mar Morta, aquesta part fou un frau ocasionat per la voluntat de donar-lis credibilitat. (6)
Notes
(1) Willard Frank Libby (1908-1980) fou químic nord-americà. Creà la tècnica de la datació del Carboni-14 (o radiocarboni), essent una valuosa eina per a arqueòlegs, antropòlegs i científics de la terra. Per aquest desenvolupament va ser honorat amb el Premi Nobel de Química el 1960. Professor de química a l’Institut d’Estudis Nuclears (actualment Enrico Fermi Institute for Nuclear Studies) i al departament de química de la Universitat de Chicago (1945–59). Va ser nomenat, pel president Dwight D. Eisenhower, membre de la Comissió d’Energia Atòmica dels Estats Units (1955-59). Des de 1959, va ser professor de química a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles, i director del seu Institut de Geofísica i Física Planetària (des de 1962) fins a la seva mort. Font: ENCYCLOPAEDIA BRITANNICA.
(2) A. T. Fomenko (nascut el 1945) és acadèmic de l’Acadèmia Russa de les Ciències (RAS); actual membre de l’Acadèmia Russa de les Ciències Naturals, així com membre de la IAS de HS (International Academy of Science of Higher School), i membre de l’Acadèmia de les Ciències Tecnològiques de la Federació Russa; Doctor en Ciències Físico-Matemàtiques; professor, i el cap del Departament de Geometria Diferencial de la Universitat Estatal Lomonosov de Moscou (MSU). Ha resolt el conegut problema de Plateau en la teoria de les superfícies mínimes espectrals, i ha creat la teoria de la classificació fins dels sistemes dinàmics Hamiltonians integrables. Guanyador del Premi Estatal de la Federació Russa de 1996 (en el camp de les matemàtiques), per una sèrie de treballs en al teoria de les invariants dels col·lectors i sistemes dinàmiques Hamiltonians. És l’autor de 250 treballs, 24 monografies i llibres de text, especialista en el camp de la geometria i la topologia, càlculs de variacions, teoria de les superfícies mínimes, topologia simplètica, geometria i mecànica Hamiltoniana, i geometria computacional. Altrament, és autor de diversos llibres sobre el desenvolupament i l’aplicació de nous mètodes empírico-estadístics per a l’anàlisi de les cròniques històriques, la cronologia del temps antic i l’Edat Mitjana.
V. Nosovskiy (nascut el 1958), és professor de Física-Matemàtiques a la Universitat Estatal Lomonosov de Moscou (MSU, 1988); especialista en teoria de la probabilitat, així com en estadística matemàtica, teoria dels processos estocàstics, teoria de l’optimització, i en equacions diferencials estocàstiques i modelat computacional dels processos estocàstics. Ha treballat en l’institut Espai de Recerca de Moscou, al l’institut de Moscou MOSSTANKIN, i també al Japó, en el marc de la cooperació científica del MSU i la Universitat d’Aizu en el camp de la geometria computacional. Actualment és professor associat de la Facultat de Física-Matemàtiques de la Universitat Estatal Lomonosov de Moscou, a la Càtedra de Geometria Diferencial i Aplicacions.
Font de la informació: //chronologia.org/ [Consulta octubre de 2019].
(3) Hans-Ulrich Niemitz (1946-2010) va ser un enginyer i ex director del Centre d’Història de la Tecnologia i el Museu de l’Auto de la Universitat de Tecnologia, Economia i Cultura de Leipzig. Altrament, Christian Blöss (nascut el 1957) és físic. Des del començament dels anys vuitanta va ser un crític dur de la teoria de l’evolució de Darwin-Haeckel, que va tractar les catàstrofes causades pels planetes. El 1982, juntament amb Christoph Marx , Gunnar Heinsohn i Heribert Illig , Blöss va començar a treballar a la Societat per a la Reconstrucció de la Història Humana i Natural (GRMNG), en la qual va ser vicepresident. Amb Uwe Topper i Hans-Ulrich Niemitz el 1994 va fundar el Saló d’Història de Berlín (BGS). Durant anys, Blöss col·labora amb Niemitz en la crítica de mètodes científics de datacion com el C-14. Font: //www.ilya.it/chrono/dtpages/bloess.html [Consulta octubre de 2019].
(4) A. S. Mischenko (nascut el 1941) és doctor en física i matemàtica; professor de la Facultat de Matemàtica i Mecànica Teòrica de la Universitat Estatal de Moscou «M. V. Lomonosov»; col·laborador de l’Institut de Matemàtica «V. A. Steklov» de l’Acadèmia de Ciències de Rússia; llorejat amb el Premi Estatal de la Federació Russa el 1996, especialista en topologia i geometria, anàlisi funcional, i en equacions diferencials i les seves aplicacions. Font: Fomenko i Nosovskiy (2005a).
(5) Font: //www.ilya.it/chrono/dtpages/bloess.html [Consulta octubre de 2019].
(6) Solomon Zeitlin (1886-1976) és un jueu historiador, nascut a Rússia (a Chashniki). L’any 1904 s’ordena rabí amb l’obtenció del Semikhah i l’any 1916 obté el títol de Doctor de l’École Rabbinique de la Section des Sciences Religeuses de la Université de París. Emigra als Estats Units i l’any 1917 es converteix en professor de rabínica al Yeshiva College de Nova York, des d’on inicia la seva obra. La seva recerca es centra en l’estudi del Talmud (que conté les discussions rabíniques de la llei, l’ètica, les llegendes i la tradició jueva) i del Segon Temple, és a dir, el període comprès entre els anys 516 abans de Crist i el 70 després de Crist, quan els romans destrueixen Jerusalem i el Temple de Salomó, i quan el cristianisme comença l’expansió per l’Imperi Romà.
Bibliografia
Blöss, C. et Niemitz, H. U. (1997). C14-Crash. Alemanya: Mantis Verlag.
Fomenko, A. T. et Nosovskiy, G. (2005a). History: Fiction or Science?. NUMBERS AGAINST LIES, Vol 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
—- (2005b). History: Fiction or Science?. ANTIQUITY IS MIDDLE AGES. Vol 2, Book 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
—- (2005c). History: Fiction or Science?. WE CHANGE DATES – EVERYTHING CHANGES. Vol 2, Book 2. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
Libby, W. (1955). Radiocarbon Dating. Chicago: Univerisity of Chicago.
Scaliger, J. J. (1583). De Emendiatone Temporum. París: Apud Sebastianum Nivellium.
Zeitlin, S. (1956). The Dead Sea Scrolls and Modern Scholarship. Philadelphia: Dropsic College.