Treball associat: La fiesta del Janucá, o de las Luces, publicat al diari El País Costa Rica, el 24 de desembre de 2019.
Aquesta és la història dels textos sagrats, i de la seva transformació en fets històrics, que va tenir lloc fa pocs segles, molts menys dels que podem raonar. El tema és senzill, més del que pot semblar a primera instància, però no ho és acceptar tot el que implica. Per aquesta raó, el més difícil és introduir-lo, i pensar en com es pot fer entenedor. De fet, es pot començar des de qualsevol dels fils històrics existents a la consciència col·lectiva, i això no representa cap problema. És a dir, si l'oient és cristià i europeu se'l pot introduir convidant-lo a repensar la història de l'Europa cristiana; o si l'oient és musulmà i egipci se'l pot convidar a repensar per què la història d'Egipte es reescriu des del segle dinou, i no abans. Però això té un inconvenient important, o, millor dit, molts. De forma generalitzada, poques són les persones que estan disposades a sentir una explicació que afirma que la història oficial es una recreació simbòlica que cal refer integralment, de dalt a baix, i encara són més poques les que estan disposades a acceptar que tot el simbolisme sagrat de les grans religions del món té un fil conductor comú que comença fa menys de mil anys enrere, i no abans. I, també de forma generalitzada, atenent a la consciència establerta que cada poble o nació, cultura o religió, té de sí mateixa, caldria fer un esforç diferenciat per cada un d'ells, de forma específica, i adaptar-lo a cada cas particular, perquè les nocions de la història són sempre fragmentades, personals i úniques. Per tant, davant d'aquesta aclaparadora evidència, que diu que no hi ha una recepta feta a mida de tothom, el primer que es planteja és, realment, per on es comença. Doncs bé, d'acord amb aquest plantejament, el més raonable és començar pel principi, però no per un principi qualsevol, perquè tot principi requereix d'un context que sempre és relatiu a algun espai i a algun temps, que cal acotar. I es pot començar, per exemple, per donar sentit al punt més sensible del món: Jerusalem, reconeguda com el lloc on s'hi troba el temple comú de les tres grans religions monoteistes: el judaisme, el cristianisme i l'islam, que els textos sagrats fan la capital d'Israel. La tria d'aquest lloc, tal com aquí es narra, sobrepassa, altrament, el significat que oficialment té.
Per començar, allí, a Jerusalem, des de determinat moment històric, no s'hi troba una capital, sinó un sepulcre, i el seu nom significa "pau sagrada". És un sepulcre que conmemora a un gran emperador, i a la pau que va establir-se en el seu honor. I es troba a tocar d'Egipte perquè el seu poder prové d'allà, del seu projecte expansiu. Aquesta informació cal entendre-la com una certesa, si bé no hi ha cap evidència irrefutable que ho corrobori, i per això cal ser prudent. Però no per això cal defugir-ne, i abandonar-la, per inconsistent. Al contrari. És consistent, i molt, i es mereix una explicació. A aquí se n'hi dóna una que, al seu darrera, està recolzada per una base sòlida que, però, és imprescindible estendre poc a poc.
El Sant Sepulcre de Jerusalem és el testimoni del primer gran temple dedicat a un sol emperador per la glòria d'un sol Déu, el de l'imperi del gran Israel. Allà s'hi glorificà a l'emperador que ho feu possible, el Rei David, el més gran Rei d'Israel, abans de ser substituït per al darrer rei dels jueus: Jesucrist. Però David no va ser el bíblic, sinó el Gran Khan i el símbol del seu llinatge. Certament, aquesta no és una versió tolerada pels estaments oficials, ni compatible amb la idea que tenim, tots, d'aquests personatges. Però, en canvi, se'n pot resseguir el fil als textos sagrats, i al relat històric. Per aquesta raó, al mont Moriah es rendeix culte a l'aliança entre Déu i el llinatge d'Abraham, al Temple de Salomó i al profeta Mahoma. Tots fan referència a aquest personatge, realment. I, per aquesta raó, les tres grans religions d'arrel hebraica custodien la ciutat santa de Jerusalem.
Ara bé, no totes les grans religions entenen el poder de Déu, i la seva autoritat, de la mateixa forma. Per què? perquè han diferenciat el culte als seus respectius profetes, i, tot i identificar-se com a fills del mateix Déu, essent fidels al mateix llibre principal, això els ha dividit. L'islam, per exemple, honora al profeta Mahoma, un cabdill alliberador, i a Jesús, especialment. El judaisme honora a diversos cabdills, també, als que considera profetes, i al llinatge bíblic. I el cristianisme a un rei, al que fa fill del Déu pare, sense fer-lo cabdill i governador real d'exèrcits militars. El fa líder evangelitzador en nom de la pau i amb l'autoritat de l'amor del Déu pare, i, a diferència dels demés, n'hi extreu tot vincle amb qualsevol descendència, tot i la ingent voluntat de la noblesa cristiana europea de fer-se'n vincles de sang, destacant el culte a la Maria Magdalena, que es manté ben viu des de la Provença. En certa manera, tots parlen de poders polítics i de personatges associats a llinatges triats per Déu per a estendre la seva glòria, als que s'hi posa corones, a l'estil de l'Edat Mitjana, de manera que és evident la correlació entre els poders simbòlics terrenals i els divins. Però la història oficial els ha enviat al passat, i els ha separat, conscientment, de tota correlació realment documentada amb l'Edat Mitjana. Tant és que les fonts documentals apareguin aleshores, és a dir fa pocs segles, i que el màxim esplendor de l'autoritat jueva es situï a l'eix Provença-Catalunya dels segles dotze i catorze oficials. Tant és que aquesta etapa coincideixi amb l'Orde del Temple de Salomó i amb el papat d'Avinyó. I tant és que l'emblema medieval d'Avinyó sigui la flor de lis, la mateixa que fa seva la monarquia franca i, de forma preferent, la catalana des de temps de Jaume II, el Just. La història oficial i el seu robust ordre cronològic impedeixen qualsevol possibilitat de refer-ne els ponts.
Però (i això és rellevant), no totes aquestes comunitats interpreten els textos sagrats amb la mateixa intencionalitat. Al rerefons, s'hi troba l'evidència no reconeguda de que el seu significat no interessa als nous poders, i sí als antics. I comprendre aquesta diferent intencionalitat permet adonar-se d'un fet singular. El poble jueu, que seria un poble original, com ho són el xinès, l'indi i el rus, als qui cal afegir l'egipci, l'etíop, el palestí, el siri, el persa, el georgià, l'armeni, el kurd, el turc i/o el grec, per no dir les comunitats o grans civilitzacions d'Amèrica i d'Àfrica, està en millors condicions per assimilar la rellevància d'aquest relat alternatiu, en la forma que aquí se li dóna. I, a l'altre extrem s'hi troba la comunitat cristiana, de forma especial la catòlica. Per aquesta raó, el judaisme, tant el rabínic com el caraíta, interpreta els textos sagrats. I el catolicisme no ho permet, en fa una lectura literal. Els primers "saben", amb la seva tradició, que cal interpretar-los. Els segons, per les mateixes raons, "saben" que no s'ha de fer. No s'ha de fer per digerir, al peu de la lletra, la narrativa cronològica que aquí es fusiona, i que la història oficial ha transformat en múltiples fets aparentment inconexos, que ha repartit al llarg del temps dilatat. Però la història sagrada mostra els ponts, i els paral·lelismes, si s'és capaç de fer l'exercici de fusionar fets històrics, comprimir-los i desplaçar-los a l'imaginari col·lectiu de l'Edat Mitjana.
La història real està escrita, parabòlicament, als textos sagrats, als què cal il·luminar i resituar en un temps molt més recent. La resta de la història, l'oficial, fins al segle divuit, és una gran manipulació integral. Tot, absolutament tot, es va fer per a reconstruir el Temple de Salomó, quan es va destruir, i ,al seu torn, es va voler crear un nou temple: el de Jesús, per a tota la humanitat, des de la Roma italiana. Per fer-ho, es convidà als poders d'Avinyó, afins als catalans, amb l'encàrrec de reconstruir el "temple", i amb ells s'hi afegiren altres comunitats jueves, inicialment. Aquesta fou la voluntat del Papa Borja, que portà allà el poder de l'Imperi Romà de l'Orient, amb l'autoritat del Preste Joan de les Índies, el Khan espiritual, abans de ser mutat en la forma definitiva del Papa de Roma. D'aquesta manera, el poder d'Avinyó, associat a diverses monarquies, fou traslladat a Roma i, amb ell, s'hi desplaçaren múltiples sinagogues, que crearen, conjuntament, el projecte del gran Vaticà. El poder d'Avinyó neix, des del seu inici, com un projecte salomònic, associat a l'Imperi Romà de l'Orient i a la Casa de Salomó, garant de l'Arca de l'Aliança. Per aquesta raó, la Casa de Salomó d'Etiòpia apareix a l'any 1270 oficial, i Avinyó esdevé seu pontifícia (oficialment) l'any 1271. Allà s'hi assentaria una significativa autoritat jueva, provinent de la mar Negra i, després, des d'Egipte. S'hi assentaria especialment des de Provença a Barcelona. S'estendria per tota Europa i des d'allà construiria gran part de la seva tradició, tal com ha persistit en la memòria oficial, si bé en una dimensió molt superior a la reconeguda. Allà s'hi assentarien els poders de l'Orde del Temple de Salomó, i després els de l'Orde de Sant Joan Baptista, de la mateixa manera que allà es faria la primera gran croada cristiana contra la pròpia cristiandat. I tot aquest poder seria transformat, intervingut, segles després. Tot està relacionat amb una voluntat sobrevinguda: la de refer uns poders perduts, i la de posar fi a la llibertat de culte que fins aleshores s'hauria pactat, en nom del temple salomònic, en honor a un sol Déu sobirà i totpoderós.
Començava, així, el periple de fer de Roma el centre del món i la seu de l'imperi cristià en la forma d'un nou temple inspirat amb el de Salomó. Tot s'havia de modificar, i calia traslladar allà als poders del Preste Joan, els únics que reconeixerien la resta d'imperis d'Euràsia. D'aquesta manera, va tenir lloc la primera gran mutació simbòlica. El Khan Joan "beneí" l'arribada del Messies, i es transformà en dos personatges: 1) Joan el Baptista; i 2) l'Emperador d'Etiòpia, de la Casa de Salomó. El primer passaria a formar part de l'imaginari bíblic, i traslladaria la seva autoritat a Jesús (fent-los cosins), i el segon mantindria el poder a Etiòpia, i la custòdia de l'Arca de l'Aliança, a Axum, perquè calia preservar-la, encara que es fes tot el possible per a desvincular-la de l'Arca original, que des d'aleshores es donaria per perduda. Ell, o millor dit el seu poder, seria l'artífex d'aquesta mutació original, i en donaria testimoni al llibre de l'Apocalipsi de Joan, el darrer text sagrat. D'aquesta manera, la cort sacerdotal del darrer gran khan, vinculada a Gengis Khan, qui la historiografia fa el primer gran sobirà del món, faria la seva darrera gran obra.
Però el projecte fou una idea que acabà amb una gran guerra, en què els poders alliberats alçaren les armes, i amb ella tot es modificà, quan s'imposà una pau forçada, com ocorre a tots els tractats de pau que posen fi, aparentment, als grans conflictes. Des d'aleshores, Israel esdevení un Regne sagrat, però diminut, incomprensiblement idealitzat. I, ¿quan va tenir lloc aquest conflicte, realment? Doncs al llarg del segle disset oficial, fins a l'inici del segle divuit. Des d'aleshores, el temple d'Israel demana recuperar la seva glòria, i la veritat, com l'haurien de demanar, també, les comunitats cristiana i islàmica. Per aquesta raó, i no per cap altra, el sionisme polític emergeix al segle dinou, juntament amb l'autoritat de la Casa de Salomó, a Etiòpia, en una època en què el Papa de Roma acaba de perdre el control dels Estats Pontificis, resultat de la "reunificació" italiana.
És a dir, la història real dels poders simbòlics està associada a un gran llinatge, molt més recent del que es creu, que està a l'arrel d'un imperi original que es va repartir el món, i que, per raons de poder, ha construït un mapa mental de la història que, si bé està escrit amb sentit parabòlic, és eminentment erroni i un maldecap quan s'albira el camí a la seva reconstrucció. Però, d'entre aquests poders originals n'hi ha un d'especialment mutilat, que ha construït, amb la seva sentida tradició, la major resistència a acceptar aquesta història adulterada. El poble d'Israel, anorreat molt especialment per part del catolicisme, espera el retorn del Rei David, el veritable, sense saber qui és realment, i l'espera perquè mai ha deixat de fer-ho. A ell pertany part del relat de la pau sagrada que s'establí amb l'antic Temple de Salomó, que es representa a la veritable i gran Jerusalem, la capital simbòlica d'Israel, tot i que el regne real representà, antigament, a tot el món, i, de forma ben especial, als dominis de l'Orde del Temple de Salomó. I com que l'espera el trobarà, tard o d'hora.
"Israel espera al Rei David"... amb aquest títol es destaca el vincle entre el conqueridor Gengis Khan i el Rei David d'Israel, tal com ha quedat escrit a la història medieval. Però se li dóna una interpretació. Pren de referència el títol del prefaci de l'obra "Gengis Khan" que transcriu en Michael Prawdin l'any 1938, i es vincula amb el capítol 11 de l'Apocalipsi bíblic, que a l'hora reprodueix (en la forma d'una paràbola) múltiples capítols dels textos sagrats. Per què? Doncs perquè narren els mateixos fets, que varen tenir lloc fa pocs segles, desafiant a la història ("sagrada") oficial.
Es tracta de l'episodi que imposà el primer ordre mundial mai conegut, i que es segellà amb "l'arca de l'Aliança del temple de Déu a la Terra", en uns fets que la història oficial posa, sense reconèixer-ho, als segles dotze i tretze, i que la història sagrada trasllada a abans de Crist. Però ni l'una ni l'altra són dates correctes, la primera és la correcta cal desplaçar-ho prop de dos segles més a prop , fins als segles catorze i quinze. Els textos sagrats el rememoren amb tres grans episodis (que no són els únics): 1) l'Arca de Noè; 2) l'Arca de Moisès; i 3) l'Arca de Salomó, que seria recordat com el fill del Rei David. En totes tres es passa pàgina i es crea una aliança entre Déu i la Humanitat, vinculada a un poble, l'hebreu. La història oficial medieval, en canvi, en fa l'aliança entre els khans perses i els cavallers de l'orde templer (l'exèrcit papal), així com l'aliança entre els genovesos i els Paleòleg, aliats amb els comtes de Provença i els catalans, al segle tretze. I, al lloc del Khan, crea la glòria del Rei David de Geòrgia, i associa aquest regne amb l'Imperi de Trebisonda, que llueix l'emblema de l'Imperi Romà, fent-lo aliat amb els nous poders de Constantinoble. D'aquesta manera, la història oficial diu grans veritats a mitges, que realment no es volen esborrar, però ho reconstrueix tot i es desvincula (aparentment) de múltiples formes, i hi afegeix el periple d'un poble esclau que ocupa Egipte, des d'aleshores: els Mamelucs (que són a l'arrel del poble gitano). Per què? Doncs perquè era una història cruel de la que es va voler fugir, i calia refer-la per donar gràcies a Déu i construir el seu temple en nom de la pau i la saviesa. L'Apocalipsi bíblic ens ho transcriu. Els capítols 10 i 11 d'aquest llibre són explícits. Tal com diu el text apocalíptic, tot passà a l'any 1260 i, abans de l'Arca, hi va haver un episodi que s'ocultà, en què dos "testimonis" en foren protagonistes. L'Arca, sense cap mena de dubte, fou un pacte entre dos grans poders, tutelat per un tercer poder, jueu, aliat amb el poder de l'imperi original, egipci. Ells foren el testimoni. I l'episodi que s'ocultà fou la història real, vinculada a l'expansió mongol, que s'acabà implantant a l'Índia i a la Xina, i és a l'arrel de l'Imperi Otomà tal com reconeix la història oficial, amb la crònica de Gengis Khan i els seus successors. Però el que no diu és que aquest llinatge es repartí el poder del món conegut, i que aquesta és l'autoritat veritable del gran projecte d'Israel, de la lluita d'un sol Déu, abans de ser desmantellat i de ser reemplaçat pel projecte colonial, primer catòlic i universal, i, després del cisma, cristià, en les diferents acceptacions que s'han establert. El projecte fou, inicialment, papal, i s'alià amb determinats poders imperials als que delegà la missió de difondre el missatge del Messies, sota la batuta de la Companyia de Jesús. Però l'empresa fou difícil, i assolí només una part del seu propòsit. Modificà els orígens de tots els grans llinatges, i donà la màxima autoritat a Jesús, però no va vèncer totes les icones simbòliques associades als grans profetes diferenciats als què els pobles havien idolatrat, fent-los missatgers de Déu. Es pot modificar la història, i es poden alterar tots els arxius documentals, però no és el mateix pretendre modificar les consciències amb la seva dimensió més íntima, que està a l'hora col·lectivitzada en nom de les cultures i la devoció, estretament vinculada a determinades identitats socials, històriques i, fins i tot, nacionals.
Feta aquesta introducció, només si ha estat acceptada, es pot seguir endavant en aquesta porta a la dimensió històrica, cronològica i simbòlica que es complementa, es documenta i s'argumenta, tot seguit, sota el prisma de la Cronologia X-185, hereva de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy.
Aquesta és la història dels textos sagrats, associats a un projecte imperial, monumental i altament simbòlic, en què una deïtat es va imposar a tot el món conegut, fins que es va fracturar i un dels seus poders vassalls ho va voler reconstruir, des d'Europa. Fent-ho va falsejar el seu passat i amb ell van construir nous poders, en un projecte de reconstrucció documental al què tots els poders de món es van rendir, sota la promesa d'un repartiment de terres. Però, amb el temps, el pacte es va desautoritzar i va deixar el rastre de múltiples anacronismes, d'una història dilatada i d'una ingent falsificació de la realitat del passat real.
Jugant amb el mite i la ficció s'ha construït el passat i al seu torn s'ha vestit i s'ha esborrat, parcialment, de la història, el seu vincle amb els fets reals. Però la història real està escrita parabòlicament, en una cronologia molt dilatada. Els eixos principals es poden desxifrar i, en part, demostrar, per tres raons. Una, perquè no hi ha hagut la intenció d'ocultar-la. Dos, perquè hi ha proves de la seva manipulació. I tres, perquè s'ha deixat transcrit, tot i la censura, la manera de reescriure-la. La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy posa les bases d'aquesta reconstrucció, mentre que la seva variant, coneguda com la Cronologia X-185, li acaba de donar forma. Com els seus noms apunten, hi ha un altre mapa cronològic sobre el qual comprendre una altra història, molt diferent a l'oficial.
D'acord amb tots dos treballs, la construcció de la història en un context temporal dilatat comença al segle setze, s'accelera al disset i té el seu apogeu al divuit, sent els segles dinou i vint quan es completa amb continguts "monumentals" pel que fa a la seva quantitat, detall i extensió. I tot el que ha passat fins al segle dinou s'ha de posar en dubte, de la mateixa manera que tots els mètodes de datació, incloent-hi el del Carboni-14, que es considera infal·lible però no ho és. Tota la seva metodologia es basa en taules de calibratge que consideren com a vàlides l'existència de mostres que s'ajusten a un mapa cronològic que no es qüestiona. I això li indueix a nombrosos errors.
La veritat és que (malgrat tot el que representa) tant els textos sagrats com la història antiga es refereixen a fets força més recents del que s'afirma, oficialment. S'han de reubicar a l'equivalent dels segles dotze al disset oficials i, molt especialment, dels segles quinze al disset, de l'era cristiana. És a dir, amb tot just uns sis segles d'història real, anterior al segle divuit, s'han creat les narratives historiogràfiques de milers d'anys d'història humana "documentada". És en temps de la Companyia de Jesús, quan aquesta ocupa totes les cultures i s'assenta a tots els imperis coneguts, que es construeix aquesta història. Abans hi ha uns dos segles de pau i prosperitat comercial amb tolerància religiosa, fins a la ruptura entre les relacions dels seguidors de Crist i els de Mahoma. Però fins i tot l'ordre otomà entra en el joc de la reconstrucció de la recreació de la història, resultat d'una aliança estratègica amb la cort francesa que es manté fins a temps de Napoleó i, tècnicament, fins al segle vint. El seu punt en comú és el temple de Salomó, que uneix la Francmaçoneria amb l'Islam, i l'emblema modern és el projecte de la Creu Roja i de la Mitja Lluna. Però aquesta reconstrucció no té lloc entre els anys 1540 i 1773, que és quan el papat dóna inici i posa fi a l'empresa de la Companyia de Jesús, sinó entre els anys 1725 i 1773. Segons la línia X-185, la història de la Companyia i de tota la humanitat s'ha de reduir en 185 anys, que s'haurien afegit com a conseqüència de la necessitat de crear una història adulterada per a l'empresa colonial europea.
Aquesta és la història real, la principal, que aquí s'albira. Tot dóna voltes a la creació d'un imperi pactat que es desmantella i es reinventa en la forma d'un projecte colonial evangelitzador, sense l'èxit esperat. I en aquesta història el cristianisme és un projecte egipci i indi, que pren el relleu i es fusiona amb l'epopeia d'un poble agermanat, el jueu, que per raons de poder simbòlic es veu desautoritzat entre els segles disset i divuit reals, no abans.
Tal com Fomenko i Nosovkiy han demostrat, mitjançant múltiples mètodes de datació astronòmics i estadístics, les cròniques originals de l'epopeia de l'expansió de l'Imperi Egipci (que evoluciona fins a l'Imperi Romà, a Occident, i fins als imperis otomà, indi, xinès i japonès, a Orient, fins a arribar a Amèrica) han estat les bases dels textos sagrats de les principals religions del món. Tots ells van ser creats al costat d'una poderosa cort sacerdotal, a mesura que va evolucionar amb les seves diferents variants, fins al segle disset o, millor dit, el divuit (si es considera la línia X-185). El seu treball va acompanyat d'una reconstrucció dels fets, en el què destaca el paper de l'Horda d'Or russa, com a protagonista de l'expansió d'aquest imperi, així com la constatació de la deliberada reconstrucció del Sacre Imperi Romanogermànic al voltant de la Roma papal, que seria una adulteració de la realitat realitzada des de l'Europa renaixentista, sent aquesta una era traslladada al passat entre un i dos segles, en un procés de destrucció documental sistemàtica que inclou la reposició o millor dit la falsificació documental generalitzada. Però, altrament, d'entre totes les seves troballes, destaca en gran manera la reubicació temporal dels textos sagrats i de la història antiga, en la mesura que situa el monumentalisme greco-romà-egipci entre els segles catorze i setze, i que localitza el mite de l'Arca de l'aliança als segles catorze i quinze, desxifrant que es tracta d'una aliança entre Orient i Occident on les epopeies de Noè, Moisès i Salomó (totes elles amb la seva arca) es refereixen, al costat del llibre de l'Apocalipsi de Joan, als mateixos fets. És a dir, en base a un pacte, que es generaria com a resultat del pols pel control del cor d'un imperi de recent creació, s'establirien dos grans blocs que signarien una pau històrica, per al benefici mutu, resultat de la qual es crearia un text principal sagrat (del qual naixerien múltiples llegendes) que es referiria a una "aliança" simbòlica entre Déu i la Humanitat. Per aquesta raó el simbolisme piramidal es va expandir pel globus terrestre, i, després, s'estendria una simbologia associada a un Déu principal que, especialment a Euràsia i el nord d'Àfrica, seria comuna al d'una o diverses icones històriques amb trets equivalents. Egipte seria la terra "mare", i durant segles seria allà on es momificaria als líders de l'ocupació del món, segons la tradició ancestral egípcia.
Al seu torn, la Cronologia X-185 aprofundeix en aquest pacte o gran aliança, estructurant al seu voltant la glòria del poble jueu i del temple de Salomó, que es recolzaria amb el braç militar de l'Orde del Temple de Salomó, en què la seva existència s'ha d'entendre entre els segles quinze i disset, no entre els segles onze i catorze com afirma la història oficial. I aquest pacte està escrit a la història oficial. Neix amb l'aliança entre Orient i Occident que es coneix com la Pau tatàrica, que té la duplicitat entre l'aliança entre la República de Gènova i els emperadors romans de Constantinoble, els Paleòleg, i acaba amb la caiguda de Constantinoble l'any 1453 oficial, en què els fets s'han d'entendre al 1638 real, reubicant-los 185 anys més endavant. Pel camí hauria tingut lloc la divisió entre les comunitats jueva i cristiana i, per aquesta raó, l'Alcorà de Mahoma és un text narrat d'una sola ploma en el qual es desitja conciliar a ambdues tradicions i recuperar la seva comunió amb la de la comunitat àrab, sota l'ordre otomà. El projecte Vaticà (que realment honora a Batu Khan, el conqueridor d'Europa que va fundar l'Horda d'Or russa), al seu torn, seria el projecte alternatiu que es reconstruiria a la Roma italiana, i que donaria lloc a el projecte messiànic i colonial del personatge històric de Jesús al què es rendeix culte en l'actualitat.
D'aquesta manera, la línia X-185 complementa a l'extens i principal treball desenvolupat des de Moscou, i reubica alguns episodis principals. Avança en el significat del trasllat dels poders de l'Orient cap a l’Occident, al llarg dels segles disset i divuit, i reforça amb nous elements la lògica de la invenció de l'Imperi Romà amb seu a Itàlia, així com de la crònica del Sacre Imperi Romanogermànic i de la història dels Papes de Roma. Per això reconstrueix episodis complementaris que ajuden a transcendir la història del colonialisme cristià europeu, i la seva arrel judaica. El principal, potser, sigui el relat de la construcció del mite profètic de Jesús associat al Preste Joan de les Índies, qui hauria aparegut amb els mamelucs per al control d'Egipte i, molt especialment, com a garant de l'Arca de l'Aliança entre els emperadors grec i turc, sota l'autoritat del llinatge original fusionat amb el llinatge del poble hebreu que, des de llavors, lideraria el seu èxode des d'Egipte per custodiar, principalment, el poder del temple salomònic a Europa. Aquest projecte hauria estat el resultat d'un "pacte" entre tres reis d'un mateix llinatge original, i seria l'arrel no reconeguda dels poders cristians del Papa de Roma, que apareixen a Itàlia quan es desmantella l'ordre salomònic de l'Arca custodiada pel Preste, des d'Etiòpia. Per aquesta raó, en tots els mapes medievals apareix la simbologia del personatge del Preste i mai la del Papa, sent els mateixos. És a dir, la triple creu i la triple corona papals són, en realitat, els símbols del Preste Joan de les Índies.
Es tracta, per tant, d'una gran recreació històrica que, lògicament, després de gairebé tres segles reforçant-la des de les acadèmies d'història resulta, a primera instància, un plantejament que crea confusió. Però, després d’aprofundir-hi és possible alliberar-se dels nombrosos dubtes i contradiccions inicials, i obrir la consciència a la seva raó de ser. En realitat és força senzill, si s'accepta que la història és una altra i convé interpretar-la.
A tall de resum introductori, dir que a partir d'uns textos comuns es van construir llegendes que van donar lloc a grans mites, a mesura que es rememoraven grans gestes, fins a dotar-les de simbolismes sagrats. La història dilatada apareix al costat dels calendaris dilatats, que són el resultat de la pretensiosa creació d'un imperi profetitzat. L'objectiu inicial és aconseguir l'efecte d'una pretesa eternitat legítima dels poders associats a un determinat poder centralitzat, que des dels seus inicis es vincula a determinats llinatges, pobles i cultures. Però, al seu torn, apareix la necessitat d'omplir el temps recreat amb fets "verdaderament" documentats. Quan això passa, comença la historiografia i la mística del cosmos, vinculats al culte a les grans gestes i als déus, a través d'heroics personatges i gloriosos profetes. Per a ells es van crear gloriosos passats, que es van remuntar a temps immemorials, en una tendència que és fàcilment observable a les llegendes fundacionals de totes les cultures, pobles i nacions del món. A tots ells s'evidencia un imaginari temporal superior al realment documentat on l'obra suprema és la de l'origen del món: l'anomenada "creació"; i l'obra complementària és la ubicació dels relats profètics, entre els quals hi ha el de Jesucrist, però també el de Noè, Abraham, Jacob, Moisès i/o Mahoma. Després, apareix l'estudi del raonament de la perfecció de la consciència humana, que tendeix a assimilar-se a Déu, i, de la seva mà, l'auge de la ciència, la tecnologia i el coneixement.
Aquesta és la lògica de la construcció simbòlica de la història, amb els seus calendaris, i del seu procés d'oficialització.
La "història sagrada" sorgeix i es modula al costat del desenvolupament qualitatiu de la civilització humana, des del moment que aconsegueix crear, documentar i controlar les idees, establint una "llei", al mateix temps que sorgeixen les ciutats, l'especialització de les activitats, els sistemes de producció de béns i el comerç, la banca, la institucionalització política i el progrés cultural. I tot té el seu equivalent a l'Edat Mitjana europea, si bé, tal com desxifra la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy no va durar mil anys, i, tal com matisa la línia X-185, aquesta s'ha de centrar als segles tretze al quinze oficials, i ubicar-la 185 anys més endavant. Abans té lloc la història antiga, que dura tot just uns segles. Però és a partir del segle quinze real (no del tretze) quan s'ha de comprendre l'inici del procés exponencial del desenvolupament tecnològic que empalma amb la Il·lustració i el posterior desenvolupament del sistema de producció industrial associat al sistema colonial. És a dir, tots els antecedents grecoromans i egipcis enviats al passat disposen del seu merescut reconeixement, i van ser en part reals, però no en la forma ni en el sentit ni en el temps que narra la historiografia oficial. Es tracta de reflexos d'una realitat enviada al passat, que es reconstrueix pel projecte reunificador de l'església catòlica universal instal·lada a la Roma italiana amb la intenció d'ubicar-hi tota la seva glòria i la del papat de Roma.
És a dir, la construcció simbòlica d'un passat llegendari condueix a la creació d'uns calendaris als quals se'ls afegeixen milers d'anys, i, resultat d'això, s'introdueix la lògica de la reinvenció de la història, que, de mica en mica, dóna lloc a la manipulació deliberada d'una història en la forma de falses genealogies, cròniques, documents i restes arqueològiques que, en una etapa avançada, creen els arxius, museus i enciclopèdies construïts per a la seva difusió pública. A partir de llavors, un cop articulada aquesta base cronològica, apareix l'acadèmia de la història i, des d'aquest espai, ha persistit en la seva "robustesa" treballant per a un passat erroni.
I la pregunta que tot això planteja és, lògicament, ¿què va passar? Doncs va passar que al voltant de l'eix Europa-Egipte-Xina es van desenvolupar diferents cultures, que van ser unificades per una o diverses expedicions l'èxit de les quals ha de vincular-se a les incursions que van partir del Càucas, sent la principal l’atribuïda a el poble tàrtar o mongol, però en un sentit diferent a l'oficial (que afirma que prové de l'actual Mongòlia). En realitat, l'expedició mongol va ser una expedició tàrtara que sorgeix del Càucas, provinent de l'expansió egípcia, però que està narrada des de la seva epopeia oriental. S'hi explica com ocupa la Xina, com arriba a les portes de Japó i s'estableix a l'Índia, per després tornar a Anatòlia, des d'on provenen els poders russos i turcs, que s'estenen fins al cor d'Europa. Però, d'una manera singular, en la mateixa crònica mongol s'afirma que gràcies a ells s'expandeix el cristianisme sota la influència del projecte nestorià, de la mà dels franciscans, que tendeixen ponts des de París a Pequín, passant per Roma i el Tibet. D'aquesta manera, un cristianisme evangelitzador s'estén per tota l'Àsia, des d'Orient Mitjà, i al text de la seva expedició s'honra al seu líder principal, conegut com a Gengis Khan (que viu al segle tretze oficial), el llinatge del qual s'estén per tot el món. Fins i tot, s'assimila a Gengis amb dues grans icones del cristianisme judaic: d'una banda el rei David d'Israel i per una altra el Preste Joan de les Índies, qui es fusiona amb l'emperador d'Etiòpia (el qual és el descendent oficial dels reis Salomó i Saba des de l'any 1270 oficial, i qui tutela i custòdia des de llavors l'Arca de l'Aliança). Però la seva glòria no acaba aquí. A més, el seu llinatge s'associa al dels tres Reis Mags. És a dir, d'una manera inequívoca, la crònica mongol és la més afí a la dels textos sagrats, tot i que els historiadors oficials ho hagin desautoritzat sota la imatge d'una Mongòlia nòmada, bàrbara i fantasiosa.
Aquesta narrativa té el seu reflex a la introducció que, al segle vint, es fa sobre la història de Gengis Khan i els seus descendents. El seu autor és Michael Prawdin (1968), qui la transcriu el 1938, basant-se en diferents versions dels segles dinou i vint, procedents de Mongòlia (dues obres de segle dinou que es diu són còpies del segle disset), Armènia (set obres), Xina (sis obres), Europa (cent vint-i-una obres) i l'extint Imperi Otomà (cinc obres), sent la més antiga la relativa a l'arbre genealògic dels turcs d'Abulgazi, obra de Xa garad Turki, de 1727 (que és a la vegada l'única obra referida del segle divuit). Diu (pp. 5-8):
EUROPA ESPERA AL REI DAVID
Corria l'any 1221.
Feia quatre anys (des que el papa Honori III va fer el 1217 una crida a la cristiandat per organitzar una nova croada) que una veritable riuada d'homes sortia d'Europa cap a Orient. Aquest cop provenien, principalment, de la Baixa Alemanya, de Dinamarca, de Noruega... S'embarcaven a la seva pàtria i, costejant el litoral oest, arribaven a Portugal, on es quedaven algun temps per ajudar els cristians d'allí contra els infidels; després, tornaven a embarcar i, a el cap d'un any de navegació, arribaven a Síria, on es reunien els nombrosos croats que acudien de tots els països. Allà es formava un exèrcit, veritable conglomerat de creients, ambiciosos i aventurers de totes les nacionalitats, no tenint en comú res més que la creu brodada en les seves vestidures i l'esperança de victorioses batalles. No obstant això, la consistència d'aquestes masses no era molta, i els musulmans, que havien reconegut els seus avantatges, es van tancar a les seves inexpugnables places fortes... i esperaven.
Aquesta espera no va ser llarga; aviat es va iniciar el desmembrament de l'exèrcit dels croats. El Rei d'Hongria va ser el primer a tornar a Europa; el va seguir el duc Lleopold d'Àustria... i els que van quedar es van dirigir de Síria a Egipte, perquè allà es podia esperar un botí més remunerador. Tots convergien a la rica ciutat marítima de Damieta, al Nil, de la qual es van apoderar després d'un setge que va durar any i mig, després de morir 60.000 dels seus 70.000 habitants, de fam, de misèria i de malalties.
Però l'alegria que aquesta victòria i el ric botí conquistat va motivar a Europa, va ser promptament extingida. Els nebots de Saladí, soldans d'Egipte i de Damasc, es van confederar contra l'exèrcit cristià i el van envoltar. Els assetjadors esdevingueren assetjats, als quals tan sols una altra croada, amb nombrosos exèrcits, podia treure de la seva desesperada situació.
Totes les mirades es van dirigir al Hohenstaufen Frederic II, el qual havia estat consagrat emperador pel papa Honori III a canvi de la promesa de creuar-se. Pressionat per l'opinió pública, Frederic II va enviar al duc de Baviera, al front de nombroses galeres, a Egipte, però no es va prestar a seguir-lo amb un fort exèrcit. I Europa sencera, molt preocupada, va esperar cap a Pasqua una nova nit fatal a l'Orient...
Enmig d'aquesta angoixant espera arribaren sobtadament quatre cartes encoratjadores del predicador de les croades, Jacob de Vitry, bisbe de Ptolemais. Aquestes anaven dirigides a Papa, al duc Lleopold d'Àustria, al rei Enric III d'Anglaterra i a la Universitat de París. I a totes comunicava una increïble notícia.
La cristiandat havia trobat un nou i poderós aliat en cert rei David de l'Índia, que amb un incalculable exèrcit s'havia posat en marxa contra els infidels.
Jacob de Vitry descrivia, amb tot luxe de detalls, la visita del califa de Bagdad al Patriarca nestorià d'aquesta per demanar-li que enviés una carta al rei cristià David suplicant la seva ajuda contra el Xa de Choresm, que, tot i que mahometà, volia avassallar al Califa per la guerra.
El rei David va acudir a la crida del Califa, derrotant al Xa de Choresm i apoderant-se del poderós regne de Pèrsia. En aquells moments es trobava a cinc jornades de Bagdad i Mossul.
Aquesta disposició de la Divina Providència va causar extraordinari goig a Europa. Bé és veritat que els europeus ignoraven on es trobava aquell fabulós país anomenat Índia, amb el seu rei cristià David, ni qui era el Xa de Choresm a qui el citat Rei havia derrotat.
De nou va venir a la memòria dels europeus l'antiga llegenda que al llunyà Orient existia un poderós regne anomenat Índia, l’emperador del qual era el Preste Joan... "i que el seu poder excedia a el de tots els reis de la terra...".
Feia tres quarts de segle, a l'època de la segona croada, es va escampar el rumor que aquest Preste Joan havia atacat i derrotat, al llunyà Orient, al regne dels sarraïns per acudir en ajuda dels croats, remor aquest que havia excitat els esperits occidentals. Però, després, el silenci es va fer sobre aquest monarca i solament els cristians nestorians, que es trobaven disseminats en innombrables comunitats per tota l'Àsia, s'aferraven tossudament a la idea que a l'Orient existia un poderós regne cristià. Es deia que el Soldà no permetia a cap cristià de l'Oest anar allà, de la mateixa manera que el Preste Joan no admetia cap mahometà al seu regne...
I vet aquí que Vitry escrivia, clara i determinadament, que el tal David era nét del Preste Joan, el fill del rei d'Israel, i que els seus avantguardes es trobaven ja a les fronteres de Mesopotàmia, però que des d'allí s'havien dirigit cap al nord per tal de guardar-se les espatlles abans de "marxar sobre Jerusalem". Al nord havia batut als georgians que, tot i que cristians, no eren veritables creients...
Va haver-hi alegria per tot arreu d'Europa, tant a la cristiandat com a les comunitats jueves, que ordenaven accions de gràcia, reunint diners per lliurar-los al rei David. En dues de les seves cartes, Jacob de Vitry havia dit que el rei David era el rex Judeorum... Per tant, el monarca que s'aproximava era el rei dels jueus i es dirigia cap a Occident per alliberar el seu poble de l'exili.
Però va passar el temps sense que des d'Orient arribessin a l'Europa expectant ulteriors notícies sobre el rei David. Damieta va haver de ser cedida novament als mahometans, a la tardor, i els croats van poder agrair a la seva bona estrella el garantir-los la retirada.
Aquesta circumstància va ser considerada, precisament, com una prova més de la presència del rei David. Però si els sarraïns mostraven una desacostumada moderació era a causa que el seu Soldà els havia prohibit tot excés, posant-los davant els ulls l'exemple del Xa de Pèrsia, sempre victoriós i, però, derrotat pel rei estranger. La veritat era que en algun lloc, entre Mesopotàmia i la mar Càspia, es trobaven exèrcits estrangers d'incalculable força... Però no anaven en ajuda dels croats...
Per contra, des dels regnes cristians d'Armènia, Geòrgia i el Càucas van arribar a Europa notícies que els seus exèrcits havien estat derrotats; les seves ciutats, saquejades, i els seus castells, arrasats. Després es va saber que els guerrers estrangers havien travessat el Càucas, envaint les planes situades al nord de la mar Negra.
Allà habitaven els terribles cumans que, en les seves incursions de pillatge, exigien tribut, al Nord, als principats russos, i a l'Oest, al regne d'Hongria. Aquests temuts cumans travessaven el Don plens de pànic davant l'invasor, implorant ajuda i deixant-se sotmetre, per l'emperador de Bizanci, a Macedònia i a Tràcia.
Des del fort genovès de Sudak, situat a Crimea, van venir galeres notificant que la fortalesa havia estat presa per assalt i incendiada. I dos anys després de les encoratjadores cartes de Jacob de Vitry, des de les estepes russes van arribar a Europa occidental rumors que els prínceps russos havien estat derrotats i aniquilats amb els seus exèrcits, robant i assassinant a tort i a dret. S'explicaven coses horribles d'ells: tenien curtes les cames; el cos, gegantí; el pit, extraordinàriament ample; la cara, bruna... Bevien sang... I, malgrat tot, portaven estendards on es veia la creu.
Sobre el seu origen i propòsits s'escampaven noves suposicions: eren descendents dels pobles dels tres Reis Mags i es dirigien a Colònia per rescatar les relíquies d'aquests reis... Fins i tot va arribar la notícia que tornaven a l’Orient amb la mateixa rapidesa que van venir, havent desaparegut sense deixar rastre.
Europa va respirar, alleujada. Ningú estava al corrent de la llei primitiva que regia al continent asiàtic, a la qual tan sols la tècnica guerrera de l'Edat Mitjana i la civilització europea van posar fi: la llei de la lluita eterna entre els nòmades i els pobles sedentaris dels Estats culturals. Ningú sabia que, en aquell moment, els pobles nòmades havien emprès el seu últim i més formidable atac contra el món culte. Només dues dècades més tard es va saber la veritable personalitat de l'home a qui Jacob de Vitry prengués pel rei David; però llavors, aquests mateixos genets salvatges es llançaven sobre Europa, transformant la seva part oriental en un munt de runes i omplint de paüra la part Oest, amenaçant amb la ruïna als occidentals i fent-los passar el pitjor tràngol de tota la seva existència. Llavors es va saber el que havia passat al llunyà Orient: va sorgir una nació, i un home va canviar la faç de la terra per diversos segles.
Amb aquesta crònica es realitzen diverses manipulacions, sense alterar el missatge de la glòria del Gran Khan, a qui es rendeix culte com a rei d'Israel, David, tal com si de Crist es tractés. Sembla mentida que Jacob de Vitry l'assimilés a aquesta estirp, que se suposa va tenir la seva fi amb Jesucrist, l'últim Rei d'Israel. Però res és gratuït. Realment, se l'honora. Se'l relaciona amb els Reis Mags, i amb el Preste Joan, a l'igual que Crist, i se'l fa el més insigne governador cristià d'Euràsia. Però, com si d'una gran fantasia es tractés es converteix -als mongols, al Khan anomenat David d'Israel i al Preste- en una veritat fugaç, i al seu lloc s'honora la causa croada dels poders germànics sota la batuta del Papa. D'aquesta manera, creant la sospita de la fantasia, es diuen grans veritats i se'n creen d'altres, com l'existència -falsa- d'un Imperi Austríac i d'una autoritat cristiana papal, tal com demostra la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. D'aquesta manera, es crea la figura d'un personatge divinitzat a l'estil de Crist, convertit en un líder guerrer on (Prawdin, 1968, pàg. 10): "El seu poble i els seus successors el veneraven com a un déu (Sutu-Bogdo), la vida del qual havia, naturalment, de correspondre als dotze períodes «celestes» del calendari mongòlic", que al seu torn va donar lloc a un mite en el qual (pàg. 234): "Gengis-Ka era el Sutu-Bogdo, l'enviat de Déu, i la seva paraula era la voluntat del Cel". Era el Khan dels Khans, com ho seria Crist, el Rei de Reis, i els seus dotze apòstols; i les seves voluntats (de tots dos) la paraula de Déu. Amb ell va arribar, a Euràsia, el que es coneix com a Pax tatàrica o tàrtara, però abans va tenir lloc una aliança, que la va fer possible. Aquesta crònica apunta a ella, sense donar-li autoritat. Apunta a les aliances entre els khans i els cristians europeus, a la manera de les últimes croades oficials, i ho atribueixen al desig de controlar Egipte, en una empresa que la història oficial associa als mamelucs. Diu (Prawdin, 1968, pàg. 235):
Els Il-Khans van ser els primers sobirans mongols que no van poder vèncer als seus enemics amb les seves pròpies forces i, per tant, van necessitar aconseguir aliats. Els buscaven a l'Occident cristià, prop del Papa, cap de tots els cristians, el qual, com van saber pels seus amics els nestorians, cridava, des de feia segles, als exèrcits occidentals contra Egipte.
Abaka, fill i successor de Hulagu, li va proposar una aliança contra Egipte: els mongols i els croats l'havien d'atacar i destruir-lo per dos costats alhora. El pla era perfectament realitzable i, gustós, el Papa ho va acceptar, i Abaka va enviar ambaixadors més lluny encara: a França, Anglaterra i Espanya.
Sembla ser que van tenir èxit. Lluís el Sant, Jaume d'Aragó, dos prínceps anglesos i Carles d'Anjou, rei de Sicília des de la mort de l'últim Hohenstaufen, es van declarar disposats a emprendre una nova Croada.
Fins aquí tot sembla seguir el seu curs, però la història oficial ho avorta sense amagar del tot la història real. Com? Per començar fa fracassar aquesta aliança, però a canvi crea una història alternativa. D'una banda, construeix el periple expansiu dels Anjou fins a Itàlia, i després el dels Aragó, i a tots dos els dóna, per aquest ordre, el títol honorífic de governants del Regne de Jerusalem, que des de llavors fins sempre més s'associa al Regne de Nàpols. D'altra banda, per l'any 1260 crea dos episodis singulars. Crea l'aliança entre la República de Gènova i els Paleòleg bizantins, als que dóna el govern de la capital de l'Imperi Romà, Constantinoble, i crea, al seu torn, l'epopeia mameluca que venç als mongols i ocupa Egipte. Els mamelucs provenen del Càucas i la mar Negra, del mateix lloc on es situen els genovesos, que comparteixen creu amb els georgians. I, al seu torn, crea la crònica de Roger de Flor, l'almogàver que va esdevenir Cèsar, es va enamorar d'una princesa i va morir després de lluitar a Anatòlia, com ho va fer Sant Jordi. En realitat, es faria referència a la implantació de l’Orde del Temple de Salomó, que arribaria a establir-se fins a Geòrgia, compartint dominis amb l’Imperi de Trebisonda, que a tots els mapes medievals apareix amb l’àguila bicèfala groga sobre fons vermell, l’emblema de l’Imperi Romà, abans de ser el de l’Imperi Rus. Trebisonda, aquest desconegut imperi, forma part del gran puzzle que aquí es recompon. La historia oficial el fa una obra conjunta dels poders de Geòrgia i dels néts de l’emperador romà Andrònic Comnè, mort el 1185, després de tres anys de govern (a qui la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy assimila a Crist), i el fa el màxim aliat de l’Imperi Romà de Constantinoble. La història extraoficial el fa el verdader Imperi Romà, d’on provenen els poders dels Borja (por això comparteixen emblema: tres barres vermelles sobre fons groc), i on s’hi fusiona els poders imperials amb els georgians. Per això d’allà (i de Nicea) provenen, avui en dia, els poders dels legítims hereus de l’Imperi Grec: els Làscaris Comnè, i aquests han quedat estretament vinculats a la ciutat de Gandia, a València, d’on provenen els Borja. L’any 1296 oficial, el vint d’agost, el rei en Jaume d’Aragó concedeix a l’emperadriu Constança de Nica la vila de Gandia (Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre 44, foli 143; font: “Visión Histórica Hispano Bizantina”, escrita per l’emperador titular Juan Arcadio Láscaris Comneno, publicada a Atenes l’any 2011, per N. & s. Batsioulas Editorial). L’any 1306 oficial, el disset de setembre, l’emperadriu dóna els poders del seu imperi a Jaume II (Registre 24, foli 58). 186 anys després, l’any 1482, Roderic Borja esdevé Duc de Gandia, i l’any 1492 (186 anys després), el Papa de Roma, beneint des d’allà la colonització del món. La història oficial ha separat aquests fets 185 anys, i al seu torn els ha situat 185 anys al passat (segons la línia X-185).
Certament, pretendre repensar totes aquestes peces sembla una empresa massa complexa, però només ho és en aparença. Aquesta impressió és el resultat de la gran manipulació de la història oficial. Aparentment, es tracta d'històries inconnexes, però no ho són. Les connexions són a tot arreu, com ho testifica aquesta correlació d'afinitats i el gran nombre d'aliances matrimonials entre els khans i els regnes cristians, però, a més, per altres fets singulars. Destaca el naixement del llinatge de la Casa de Salomó a Etiòpia (l'any 1270 oficial) i l'inici del projecte papal d'Avinyó (a l'any 1271 oficial). Destaquen perquè tots dos episodis estan relacionats amb una Arca, d'una aliança, que seria un gran pacte entre Orient i Occident. I seria, de fet, el pacte de l'aliança suprema, la bíblica, la sagrada, que s'establiria des de llavors entre Déu i la Humanitat. D'aquest pacte sorgiria el «text sagrat».
Resultat d'un gran pacte s'honoraria l'epopeia d'un gran imperi associat a un Déu poderós. Però la història real és sempre més tràgica i cruel del que és desitjable per al bon govern de les gents, i amb el temps es construeix un ordre polític diferenciat de l'espiritual, i es separen els seus relats, relegant el segon a la seva vocació universal. I, quan això passa, les narratives del gran emperador original i el seu llinatge passen a ser transformades en un text sagrat, i les seves gestes en diversos episodis liderats per les seves respectives icones, totes elles dotades d'identitat històrica, en la forma de grans herois o profetes. Inicialment es creen dos grans blocs, i una història llegendària. Després, quan aquest pacte es trenca, s'escriu, al seu lloc, el llibre de l'Apocalipsi. El capítol 11 narra escrupolosament aquest fet. Abans, al capítol 10, es narra la vinguda del designi secret de Déu per la boca de l'àngel que tocarà la setena trompeta, que porta amb ell un «llibre», que mana empassar a Joan. Joan és el Khan, i el «llibre» no és altra cosa que la història real de la gran lluita dels quatre genets. Després, «neix» Crist, al capítol 12, sent l’inici del Sant Sepulcre que es crea en honor al Gran Khan. Diu, l’Apocalipsi bíblic:
10 Anunci solemne del Regne de Déu. Llavors vaig veure un altre àngel vigorós, que baixava del cel vestit d'un núvol, amb l'arc de Sant Martí al voltant del cap. Tenia la cara com el sol, i les cames, com columnes de foc. Portava a la mà un full obert i, posant el peu dret sobre la mar i l'esquerre sobre la terra, va cridar amb veu forta com un lleó que rugeix. Així que va cridar, els set trons van parlar amb les seves veus. Després de parlar els set trons, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que deia: «Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis».
Després, l'àngel que havia vist alçat sobre la mar i sobre la terra va alçar la mà dreta cap al cel, i va jurar pel qui viu pels segles dels segles, que va crear el cel amb tot el que conté, i la terra amb tot el que conté, i la mar amb tot el que conté, que no hi haurà més demora perquè els dies que ha de tocar el setè àngel, a l'hora de tocar ell la trompeta, es complirà el misteri de Déu, segons l'Evangeli que té anunciat als seus servents, els profetes.
Joan rep l'encàrrec d'anunciar noves profecies. Després, la veu que havia sentit del cel em va parlar de nou: "Vés, pren el full obert a la mà de l'àngel que està dret sobre la mar i la terra». Vaig anar, doncs, cap a l'àngel dient-li que em donés el full. I em diu: «pren-lo i devora'l, i t'amargarà el ventre, però a la boca et serà dolç com la mel». Vaig prendre llavors el full de la mà de l'àngel i el vaig devorar, i a la boca m'era dolç com la mel, però després de menjar-me'l, el ventre en sentí amargor. I em diu: «Cal profetitzar encara sobre molts pobles, nacions, llengües i reis».
11 El temple serà preservat de la profanació. Predicació de dos profetes. Llavors em van donar una canya semblant a una vara dient: «Vés, amida el temple de Déu i l'altar, amb els que adoren, però el pati exterior, tira'l fora i no l'amidis, perquè ha estat donat als pagans, que trepitjaran la ciutat santa quaranta-dos mesos. Mentre donaré als meus dos testimonis de profetitzar durant mil dos-cents seixanta dies, vestits de sac. Aquests són les dues oliveres i les dues lluminàries que es troben en la presència del Senyor de la terra. Si ningú vol fer-los mal, els surt foc de la boca, que devora els seus enemics. Si ningú vol fer-los mal, així ha de morir. Ells tenen poder de cloure el cel perquè no caigui pluja durant els dies de la seva profecia, i tenen poder sobre les aigües per convertir-les en sang i per afligir la terra amb calamitats de tota mena, sempre que vulguin. Però, quan acabin de donar el seu testimoni, la bèstia que torna de l'abisme els farà la guerra, els vencerà i els matarà, i les seves restes quedaran a la plaça de la gran ciutat, que es diu espiritualment Sodoma i Egipte, on també el Senyor va ser crucificat. Gent dels diversos pobles, tribus, llengües i nacions veuen les seves restes tres dies i mig, i no permeten que les seves restes siguin posades al sepulcre. Els habitants de la terra s'alegren i ho celebren, i envien presents els uns als altres, perquè aquests dos profetes havien turmentat als habitants de la terra. Però després dels tres dies i mig, un alè de vida que venia de Déu va entrar en ells, es posar-se dret sobre els peus, i un gran pànic va caure sobre els qui els veien. Vaig sentir llavors del cel una veu forta que els deia: «Pugeu aquí». Van pujar, doncs, al cel en el núvol, veient els seus enemics. En aquell moment hi va haver un gran terratrèmol, una desena part de la ciutat es va esfondrar, set mil homes van morir en el terratrèmol, i els supervivents van quedar aterrits i donaven glòria a Déu del cel.
Arriba el Regne de Déu. El setè àngel va tocar, i es va produir al cel una gran cridòria de veus que deien: «S'ha realitzat el regnat del Senyor nostre i del seu Crist sobre la terra, i regnarà pels segles dels segles!» Llavors els ancians que seuen amb la presència de Déu als seus setials van caure de cara a terra adorant Déu i dient: «Et donem gràcies, Senyor Déu Totpoderós, EL QUI ÉS I EL QUI ERA, perquè ha pres el seu gran poder i ja regnes. Les nacions estaven furioses, però ha vingut la teva ira i el temps de ser jutjats els morts, de donar la recompensa als seus servents els profetes, als sants i als que temen el teu nom, petits i grans, i de destruir als que corrompen la terra».
Després es va obrir el temple de Déu que hi ha al cel, i l'arca de la seva aliança va aparèixer al seu temple, mentre esclataven llamps, veus i trons, acompanyats de terratrèmol i de gran pedregada.
12 Sió infanta el Messies. Indignació de diable. I es va veure un gran prodigi al cel: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles. Està embarassada i crida amb els dolors del part, turmentada per infantar. Es va veure encara un altre prodigi al cel: un gran drac vermell que té set caps i deu banyes; sobre els caps hi ha deu diademes, i la cua arrossega la tercera part dels astres del cel, i els llança a la terra. Llavors el drac es va aturar davant la dona que havia de donar a llum per devorar al seu fill, així que nasqués. Ella, doncs, va donar a llum un fill home, que ha de pasturar totes les nacions amb porra de ferro. El seu fill va ser arrabassat prop de Déu i prop del seu tron, i la dona va fugir al desert, on té un lloc preparat per Déu, perquè l'alimentin allí mil dos-cents seixanta dies.
La transcripció és literal. El setè àngel que posa els seus peus a terra i el mar, que aixeca el braç cap al cel i rugeix com un lleó, és el Gran Khan. I porta amb si un llibre, que Joan (el Khan) es menja. S'esborra la història i dos testimonis, que són dos profetes, en donen fe. I tot passa en l'any 1260, que equival a 42 mesos entenent els dies per anys. Ells són els dos grans poders que donaran llum al naixement d'un llinatge i a dues grans corts sacerdotals, que (amb el temps) honoraran a Crist i a Mahoma, però que en realitat serveixen al mateix Déu i pactaran l'Arca de l'Aliança. Per aquesta raó, al 1260, els exèrcits de la Creu Roja ocupen Constantinoble (que realment és l'Orde del Temple de Salomó, governat des de Gènova, o Janua, la ciutat del Jan, el Khan) i amb ells s'estableix l'inici de la major etapa de pau i prosperitat, a Euràsia, mai abans coneguda. I s'ocupa Egipte, establint-se al sud (actuals Núbia i Etiòpia) el poder de la Casa de Salomó, que no és altre que el del Preste Joan.
D'aquesta manera, tot i semblar una afirmació gratuïta (que no ho és), del Gran Khan que va ocupar Euràsia es va crear la icona d'Abraham, i del seu nét Batu Khan, qui va ocupar Europa, al seu nét Jacob, anomenat per Déu Israel, de la descendència del qual naixerien les dotze tribus d'Israel (que s'escamparien per les monarquies europees). Tot això apareixeria amb l'epopeia d'un primer emperador la glòria del qual es materialitzaria amb el seu nét, abans de transformar-se en el Jesús messiànic, el Buda, Krishna i altres déus com Horus o Dionís, sent tots ells diferents versions d'aquesta divinització imperial. El Sant Sepulcre de Hierusalem li rendiria culte, a la muntanya Moriah, i allí es concebria el lloc on s'establiria l'aliança entre Déu i la Humanitat, sent aquest fet rememorat com l'episodi en què Déu demana a Abraham el sacrifici del seu fill, Isaac, el pare de Jacob. Seria el símbol de l'imperi comú i d'una gran aliança. Per aquesta raó, a tots els mapes medievals que s'han conservat apareix a Jerusalem (Hierusalem) el text "Sant Sepulcre" i en cap apareix el nom de Jesucrist o el de Mahoma (que s'apropiarien del lloc sagrat, més endavant), de la mateixa manera que sempre apareix el Preste Joan, al sud d'Egipte, i mai el Papa de Roma a Itàlia.
Entrant en més detall, des d'Egipte va néixer una civilització que es va expandir per l'Orient Mitjà fins a les mars Mediterrània, Egeu i Negra, per després iniciar un periple nòmada que va arribar al Pacífic i després va tornar a la seva terra d'origen, el Càucas, des l'Índia, on va entrar en conflicte amb els poders àrab i grec. Però d'aquesta empresa va sorgir un altre projecte, el d'ocupar Europa i després tornar a reocupar l'imperi original. Des de la Ibèria caucàsica i Crimea, anomenada Gòthia , es va ocupar Occident, traslladant-hi la nova Gòthia , amb seu a Avinyó, i la nova Ibèria, a Hispània. Des d'allà es va rearmar i va tornar a Grècia, a qui va vèncer, i es reocupà Crimea, Ibèria, Geòrgia i, després Egipte i Palestina, on es va instal·lar el Preste Joan i el Sant Sepulcre del Gran Khan, el líder o gran emperador que va iniciar la major empresa del món conegut, establint-se com el primer gran sobirà i, amb ell, implantant l'autoritat d'un únic Déu. Els mamelucs custodiarien des de llavors aquesta Terra Santa, i l'Orde del Temple de Salomó les terres guanyades per aquesta estirp, meitat hebrea i meitat imperial. Amb tots ells naixeria la glòria de la Història, de la Gènesi dels textos sagrats i d'una gran Aliança, entre l'Orient i l'Occident: l'Arca de Salomó que, des de llavors, per voluntat dels tres reis indis, custodiaria el Preste Joan. D'allí, de la gran Babilònia (amb el temps coneguda com El Caire, que vol dir "la victoriosa" en àrab), sortiria el poble hebreu armat amb la força de les taules de la nova Llei de Moisès, el Déu Amon transformat en una icona, i es dirigiria, al costat del poble àrab, a la tornada fins les dues Gòthies, establint-se allí diferents regnes i/o khanats. Portarien allà l'Arca i la glòria dels tres reis indis, la glòria del qual s'honoraria a Colònia, establint-se allí com els Tres Reis Mags. Al seu torn, amb ells, a Occident s'establiria un gran pacte matrimonial, entre la filla del Preste i un líder provençal, donant lloc als poders dels Anjou i dels Aragó, per als quals la història construiria els poders del Regne de Jerusalem, la glòria occitana dels templers i les gestes dels almogàvers, que serien en realitat la dels macabeus i, al seu torn, la dels mamelucs, que serien també les tropes provinents de l'Índia, i el poble gitano. Es tractaria de la nissaga original, vinculada al poble hebreu, que prové d’Egipte, del qual sorgirien els grans llinatges cristians. D'aquest mite naixerien Maria Magdalena i Sant Jaume, i múltiples obres "medievals", així com el mite Merovingi associat, des del segle vint, al llinatge de Crist. A la història oficial, l'arribada de Moisès a Europa vindria de la mà de la crònica del cabdill d'Egipte, Musa Ibn Nusair, que arriba fins a França i és vençut per Carles Martell, venint després d'ell l'expedició dels Exiliarques jueus de Babilònia i implantant, des d'Aniana, el cristianisme -per tota Europa Occidental- de la mà de l'Orde Benedictí, des de temps de Carlemany. És a dir, la història oficial ha duplicat els fets reals entre els segles vuit i el tretze, i n'ha eliminat la relació.
Per aquesta raó, el poble jueu, des de Noè i Abraham fins Moisès i Salomó, i fins i tot Josep i Maria, es vinculen amb Egipte. Però, tal com aquí es narra, la realitat d'aquest vincle és molt més gran del que aquests llaços evidencien. En veritat, hi va haver una sola Arca, que es va acordar a Egipte, on les cròniques de Noè, Moisès i Salomó són la mateixa història, com ho és la d'Abraham i la de l'origen de Crist. És la mateixa història i es refereix a una expansió imperial que va derivar en un Temple, resultat d'una pau, d'una aliança "divina" que va transformar per sempre més la cosmovisió de la Història. El poble jueu celebra aquesta gesta amb la festa del Hanukkah (que significa Khan de Khans), també coneguda com a festa de les Llums, en la qual s'encén el canelobre Menorah, amb nou espelmes. Amb aquest simbolisme es commemora l'alliberament del poble jueu en mans dels greco-perses i la reconstrucció del Temple de Salomó. Històricament, es trasllada a temps del gran Alexandre Magne. Extraoficialment, com s'ha indicat, es celebra des de fa poc més de cinc segles. I la història real està escrita en fets inconnexos (aparentment) al voltant de la data del 1260 medieval que, al seu torn, estan transcrits al capítol 11 de l'Apocalipsi bíblic. Joan, el de l'Apocalipsi, coneix la història real, però se l'«empassa». Ell era el Gran Khan i, després, Joan el Baptista, qui va beneir a Crist.
Per aquesta raó, la línia X-185 afegeix 185 anys als fets del segle tretze oficials, i els situa al segle quinze real, quan la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy situa la gran Aliança o Arca entre Orient i Occident, que assimilen a l'Horda creada per Batu Khan i a l'Imperi Otomà, respectivament.
...
Prawdin, M. (1968). Gengis Kan. Edició original de 1938. Barcelona: Juventud.
