Colom, el poder hebreu cristianitzat, segons la Cronologia X-185

Andreu Marfull-Pujadas
27 de juliol de 2021

Aquesta dissertació explora el contingut de l'article "El rei jueu de Narbona", de n'Aryeh Grabois (a Annales du Midi: revue archéologique, historique et philologique de la France méridionale, Prengui 109, N ° 218, 1997, pp. 165-188) , i del llibre Un principat jueu a la França feudal, 768-900, de n'Arthur Zuckerman (de Columbia University Press, 1972). Les dues publicacions ens traslladen a una història que no s'explica a les escoles: el principat jueu de Narbona, i la seva relació amb Carles Martell i Carlemany. Però el seu interès es trasllada a la figura del descobridor d'Amèrica, Cristòfor Colom. Per a això es realitza una contextualització argumentada sobre el llinatge que s'explora en aquestes dues obres, anomenat Kalonimus, i el seu possible parentiu amb en Colom. La tesi aquí argumentada és que el darrer gran príncep jueu va ser Colom, però la història oficial ha distorsionat els fets, el temps i els noms perquè no ho puguem veure. Darrere d'ells hi ha el misteri no reconegut de l'obligada conversió jueva de 1492 i del mític Priorat de Sió. Tot això, sense una mirada neocronològica, que desmunta i reconstrueix la història sagrada i el seu mapa cronològic oficial, i la situa en l'edat mitjana, és impossible de creure. O dit d'una altra manera, és possible veure-ho així si s'entén, i s'accepta (que són dues coses diferents), la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovsky.

Colom va ser un líder.

Colón va ser un líder que va pertànyer a un gran llinatge. Ho va ser perquè va negociar amb els reis (i el Vaticà) liderar l’ocupació del món, i va aspirar a recuperar Terra Santa. Si no ho va ser no té sentit que acordés les anomenades Capitulacions de Santa Fe. Com deia en l’article “Un altre mapa mental per al descobriment d’Amèrica”, (a El País Costa Rica, 2019):

En aquesta publicació afegia, també, la relació d’aquesta empresa amb l’Orde del Temple de Salomó, tot i la suposada evidència anacrònica de la impossibilitat que així fos, perquè aquest orde cessa la seva activitat el 1307, 185 anys abans que el descobriment d’Amèrica. Però, basant-me en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovsky, i en la variant X-185, ressaltava que amb una lectura neocronològica podia traslladar-se a temps de la descoberta, i aquest no va ser el 1492, sinó 185 anys després. És a dir, aquest orde no cau en 1307, sinó el 1492 que, en realitat, va ser 1677. Al darrere hi ha la tesi argumentada d’una reinvenció del passat que costa d’entendre, i d’acceptar, però està basada en proves evidents i robustes, com ho són les dates dels zodíacs dels temples, les duplicitats genealògiques i el gran treball de reconstrucció i de falsificació documental que apareix just després de la descoberta. Per a més informació consultar l’obra History: Fiction or Science?, d’Anatoly Fomenko i Greb Nosovsky. Finalment, d’una manera complementària però no menor, recordava la casual rellevància catalana a l’inici de la colonització, com ho demostra l’estudi documental, i fins i tot s’arriba a veure en nombrosos plànols on apareix el seu emblema, que és el que llueix també l’anomenada Corona d’Aragó (vegeu els mapes de Jorge Reinel, 1519; de Guillaume Le Testu, 1555; de Bastian Lopes, 1558; de Lázaro Luís, 1563; de Domingo Teixeira, 1573; de Joan Oliva, 1614; etc.). Una corona, la de l'Aragó, que entra en declivi juntament amb l'autoritat dels catalans, i del propi Cristòfor Colom, segons la història oficial. Però això no era tot, ja que considerava la lògica relació de totes aquestes evidències amb l’inici de la sospitosa persecució del judaisme a Espanya, també en l’any oficial de 1492.

Per aquestes raons, ressaltava que:

I afegia:

Arribats a aquest punt, la investigació va continuar i es va acabar d’encaixar en el llibre La vía Cronológica (Ediciones de La Tempestad, 2020), però ara ha donat un nou gir. La tesi catalana, i jueva, de la nissaga el descobridor d’Amèrica, té noves proves, i evidències, que apunten a aquesta reconstrucció. I sabem que Spinoza va deixar escrit que l'edat mitjana fou l'edat dels principats jueus; que dona a entendre que els summes pontífex eren, en realitat, jueus; i que la Bíblia sencera, des del Llibre de la Gènesi fins a l'èxode jueu de Babilònia va ser una única narració dilatada en el temps, i un episodi de la història. Veure l'article sobre Spinoza publicat a la web de la Nova Cronologia.

El descobridor d’Amèrica es deia Colom, no pas Colón o Columbus (tot i que poden ser versions adaptades als respectius idiomes) perquè així ho diu la seva carta epistolar que es publica quan tot just arriba d’Amèrica; perquè també així s’autoanomenen els seus descendents; i perquè així l’anomena en cronista Bartomeu Casaus (conegut com Bartolomé de Las Casas). Colom és tal com se’l coneix a terres catalanes, però apareix i desapareix del no-res, no hi ha cap rastre d’ell, i els Colom de Barcelona, València o Mallorca (terres catalanes) sembla que hi tenen poc a veure (o no).

Un català de cognom Bertran Margarit va ser el primer governador de les Índies, anomenat Pere, que històricament va ser considerat un italià, però ara se sap qui va ser. Uns Bertran, cosins dels Margarit, pertanyien a una acabalada branca a Barcelona de cognom Colom (com el descobridor) i un Margarit, de nom Joan, va ser insigne educador del rei Ferran. També hi va haver un insigne cartògraf de nom Jaume Bertran que formava part de l’escola mallorquina, la més important de l’època. Curiós, però sembla que a ningú li cridi l’atenció. Ah, i també és un català, de nom Jaume Ferrer de Blanes, qui delimita el repartiment de les terres del món entre els reis catòlics i els reis de Portugal al Tractat de Tordesillas de 1494, però ara ningú sap dir d’on apareix, ni quina és la seva família real. I un altre, de nom Bernat Boïl, que és el primer Patriarca de les Índies Occidentals. D’altra banda, l’almirall Colom informa els reis de la “gesta” a Barcelona; ​​allà es publica la primera carta que dóna fe d’això; i l’impuls de les primeres expedicions sorgeix de l’entorn del rei i comte de Barcelona. Particularment, el diner prové de jueus conversos que acabaran, tots o gairebé tots, a la foguera. Destaquen els La Cavalleria i els Santàngel, assentats a terres catalanes i valencianes, també aragoneses, segons fonts documentals. Ells van convèncer al rei per recolzar a en Colom, i hi posaren els seus recursos, i els de la corona, que administraven. Els La Cavalleria, al seu torn, són un insigne llinatge jueu convers que abans són els administradors de l’Orde del Temple de Salomó. I són família amb en Lluís Santàngel, que casa amb una La Cavalleria, com també ho fa el secretari del rei, en Joan Coloma, si bé hi ha qui ho qüestiona. D’altra banda, tot aquest entorn està molt vinculat amb un altre insigne cognom, aquest cop jueu, de nom Benvenist, que al seu torn és administrador de la hisenda del regne de Castella just fins poc abans del casament entre els reis Ferran i Isabel, que organitzen, per cert, els La Cavalleria juntament amb altres jueus. I això deixa de ser curiós, és molt significatiu, com ho és que el Papa és valencià, de terra catalana. I, val a dir… el sant calze es troba (una de les seves versions, segurament la principal) a la catedral de València. Això és oficial, però sembla que tampoc cridi l’atenció, ni es relaciona amb la famosa expulsió jueva de 1492, que també va ser àrab, després de l’ocupació, per part del rei, del regne de Granada. Després, a l’igual que tot aquest entorn, Colom serà objecte d’un esborrat evident. Als seus hereus se’ls hi treu els seus drets en els famosos plets de 1529 a 1535, i s’han perdut les cartes originals del descobridor, i el document original de les Capitulacions de Santa Fe, que… curiosament, la primera referència es troba a la Cancelleria de Barcelona i la signa Joan Coloma, el secretari amb família amb els La Cavalleria. Tot el que sabem d’ell és, bàsicament, de fonts alienes. Fins i tot, ell no va ser l’únic descobridor destronat en aquests plets, també hi ha el cas d’Hernán Cortés i, en un altre ordre, es podria afegir el de Francisco Pizarro (amb arrels jueves). Curiosament, fins i tot, Cortés llueix la senyal dels comtes de Barcelona al centre del seu escut heràldic, i la casa reial de l’Aragó, d’arrel catalana, té els comtes de Cortès, que són cavallers de l’Orde de Sant Joan, de grans honors. Massa casualitats, tret que ens creiem que Catalunya i els jueus no hi tenen res a veure perquè som realment ingenus. La història oficial ha deixat una explicació per a tot, però són tantes les alarmes que donen voltes als jueus i als catalans, i al seu tràgic destí a Europa Occidental, que ens hauria de fer pensar.

On cal mirar, doncs? Hi va haver un portador del llinatge del rei David, principal, de nom Kalonimus, abans que el Colom s’autoanomenés “portador de Crist” (signa com “Xpo FERENS”). Al darrera de l’últim Kalonimus hi ha, probablement (aquí es presenta com una hipòtesi), la identitat del “descobridor”, que també fou la del darrer gran príncep jueu, hereu del gran pare, o “sant pare”, de tots els poders d’Europa que ara entenem cristians. Però bé, això es mereix una explicació.

Fem memòria. Recuperem d’on prové el llinatge jueu, de nom Kalonimus, instal·lat al segle VIII oficial a Narbona. “Kalonimus” vindria a voler dir “El qui porta el bell nom”, segons el parer dels entesos, i d’una estimada amiga. Ells foren el llinatge principal, reconegut a tota Europa, descendent del rei David. El senyal del seu escut fou el lleó rampant, de Judea (que pot estar al darrera, qui sap, del Regne de Lleó, abans de ser intervingut per Castella, i de tots els "lleons rampants" d'Europa, en especial de Flandes i Anglaterra). Van ser els Exilarques de Babilònia descendents del gran David, abans de que se’l convertís en el rei bíblic. Això cal entendre-ho bé, cert. Es diu que van ser ells els qui van difondre la tesi de les arrels babilòniques dels poders associats al gran Carlemany, però la història pot ser diferent. Per començar, crida l’atenció que no es parli d’ells, i que es doni per fet que van desaparèixer de sobte a principis del segle XIV, entre Nàpols i Catalunya, oficialment, si bé aquí es treu la pols dels documents que així ho donen a entendre. De moment, deixo anotat el fil d’Ariadna que ens porta al descobridor Cristòfor Colom, que parteix de la base que els fets del segle XIV cal entendre’ls més propers. Em baso en la reconstrucció neocronològica que fa anys que exploro, amb el projecte de recerca impagable de la Nova Cronologia dels matemàtics Fomenko i Nosovsky, però també als estudis que aporten altres ments privilegiades. Hi destaca la feina d’en Zuckerman i l’equivalent d’en Graboïs, que en Josep Bastardas (investigador català que ho treballa, si bé seguint la cronologia oficial) complementa a les seves darreres publicacions quan constata, sense embuts, que els levites jueus bé podrien ser els abats cristians, senyors dels monestirs que hem cristianitzat (veure “¿Eran judíos los carolingios?”, a Arqueología, historia y viajes sobre el mundo medieval, núm. 78, 2021, pp. 40-47; i “Els Levites: el poder fàctic del territori comtal català”, a Querol: Revista Cultural de Cerdanya, núm. 26, 2020, pp. 16-27).

Els últims descendents directes dels Kalonimus, tal com es pot constatar (tot i els paranys cronològics “oficials”), són les famílies que organitzen el matrimoni entre els reis Ferran i Isabel, i les que planifiquen la descoberta d’Amèrica. El fil a seguir és Babilònia-Kalonimus-Shaltiel/Benvenist-La Cavalleria… i els Gracia/Mendes (de Portugal), els Santàngel i els Coloma, els Paternoy i d’altres. Tots són família, ves per on, i fins els Benvenist s’anomenen “Nassi”, prínceps jueus. També, amb els Bertran (es coneix el canvi de nom d’un Benvenist a un Bertran), que podrien ser família del famós Pere [Bertran] Margarit i els seus cosins Colom Bertran de Barcelona, els totpoderosos mecenes de l’Hospital de la Santa Creu i co-fundadors de la Taula de Canvi (el primer banc públic de l’anomenada Corona d’Aragó), que la història oficial no recorda d’on venen. És a dir, ells són llinatge jueu, que diem convers, de primer nivell? Molt probablement, com també ho foren Jaume Ferrer de Blanes i d’altres protagonistes de la “gesta”, com ara en Cortés i en Pizarro. Abans, els Benvenist lideren (oficial i sistemàticament) la defensa dels jueus en totes les disputes medievals contra els cristians, des del segle XII al XV. Al darrera sempre hi ha un Vidal Benvenist, i un La Cavalleria, si ens creiem la història oficial, ja que en realitat hauria estat només una única i principal disputa i el mateix Vidal. Manipulant els documents s’han creat “falsos miralls”, que són duplicacions múltiples resultat de la dilatació de la història que demostra, sense embuts, la neocronologia fomenkiana.

Seguint aquest fil, els Colom “descobridors” i tot el seu seguici serien un clan del llinatge Kalonimus en una de les seves variants, ja que també s’havien establert a Itàlia i Alemanya. Això requereix una altra contextualització. Oficialment, hi ha dos grans blocs de Kalonimus: un a l'entorn de Narbona i l'altre a terres germàniques i italianes. Els primers porten l'honor de dir-se "prínceps", i els segons no. Uns tenen arrels a Narbona i els altres a Lucca, a la Toscana. Tots dos poders provenen de Carlemany. Els Kalonimus italians i germànics tenen la seva arrel a Lucca. I, curiosament, de Lucca prové el poder de Florència, oficialment des de l'any 1000. Fins aleshores Lucca és la capital de la Toscana, entesa com a límit del Sacre Imperi Romà Germànic, i des d'aleshores serà Florència. De Lucca es traslladen a Worms (actual Alemanya), i a ambdues ciutats creen escoles de pensament, com també es fa a Narbona. A mode de curiositat, el poder de Florència, i l'escola científica que s'hi desenvolupa, pot provenir perfectament de la Lucca dels Kalonimus. Florència, antigament, té també l'emblema del lleó rampant. I tot això apunta, clar, a Leonardo da Vinci.

Entrant en més detall, al text que ens deixa escrit en Graboïs, sobre els prínceps de Narbona, podem intuir la presència del llinatge del rei David al darrera dels protagonistes de la “descoberta” d’Amèrica. Els prínceps es deien Kalonimus i tenien el principat a Narbona, així com un altre de principal a Barcelona. Provenen de Babilònia, són Exilarques jueus i d’ells procedeixen les escoles jueves que s’implanten per tota Europa Occidental a l’edat mitjana. Van dirigir hereditàriament l’escola talmúdica de Narbona, se’ls coneixia com els “reis jueus de Narbona” i el propi Benjamí de Tudela els va anomenar “el centre de la Torà”. Es considera que van arribar a representar el màxim prestigi del món jueu occidental, i d’allí naixeria la coneguda càbala.

Es tracta, doncs, d’una gran història, que resulta complicat encaixar en la idea cristiana del papat romà i en la naturalesa eminentment cristiana de la noblesa i la monarquia europees. Però encara resulta més complex acceptar que ells deixen descendència directa fins als entorns del rei “catòlic” i el descobridor, en Colom, a través dels Benvenist. Una descendència, altrament, reial, ja que amb ells s’originen els poders de la reialesa europea medieval. Això darrer no ho diu en Graboïs, ho demostren els estudis genealògics tot lligant caps que, per cert, són majoritàriament obra d’estudiosos jueus. En aquesta línia, Zuckerman ens fa saber que és molt probable que els llinatges carolingi i exilarca de Babilònia (jueu, arrelat a Narbona) fossin a l’arrel dels poders i privilegis reials i principescos d’Europa. Segons documenta, el rei carolingi Pipí va establir a Narbona un príncep jueu vassall com a recompensa per la cooperació amb la lluita contra l’Al-Àndalus, i el governant hauria estat Makir de Narbona, descendent probable de l’exilarca babilònic David Bustanai. Dedueix que és el mateix Teodoric, pare de Guillem de Gel·lona que casa amb la filla de Carles Martell, Alda, germana de Pipí, segons l’obra del príncep Kalonimus ben Tordos, descendent de Makir. La documentació que hi apunta és variada, i la darrera gran prova apareix prop de Narbona el 1829, a l’abadia de Lagrasse, si bé actualment hi ha fonts que fa del mateix Guillem de Gel·lona (comte de Tolosa) el primer Kalonimus. Això, sí, la línia dels Kalonimus, segons Zuckerman, comença quan acaba la recerca que fa fins el segle IX. En aquest sentit, l’obra de n’Aryeh Graboïs en fa la continuació, fins el segle XIV. Van ser sis segles de prínceps jueus? Pot ser, però la neocronologia ens ho explica d’una altra manera, diferent.

Hi ha una història reconstruïda que ha desubicat els fets cronològicament i els ha espaiat en el temps històric, que ha estat dilatat, i aquesta manipulació premeditada té la intenció de desorientar a l’investigador i crear una història alternativa. Dit ras i curt, els fets bíblics del rei David són també els de David Bustanai, del segle VII dC, que precedeixen l’arribada dels Exilarques a Narbona. Bustanai és el líder jueu recuperat de l’opressió persa, tal com ocorre amb l’equivalent poble jueu a mans del rei Nabucodonosor, encara que uns fets siguin del segle VII dC i els altres del VII aC. En Josep Bastardas n’ha vist les relacions, i la neocronologia en dóna l’explicació. Bustanai és el primer David, si es sap veure el mirall neocronològic. I és part del futur Crist. David Bustanai es coneix com un poderós líder jueu, babilònic, de qui es diu que va recuperar el llinatge jueu abans de l'ocupació musulmana de tota Pèrsia. Sembla ser que, abans, els jueus es van aliar amb els perses per combatre l'emperador bizantí, però després hi va haver una sèrie de girs, noves aliances i traïcions, en què els bizantins es vengen, i el rei persa va voler exterminar a tots els jueus. Però al final bizantins, jueus i perses van acabar pactant. És com una història calcada a la lluita entre jueus i babilònics, i la posterior ocupació puntual de Pèrsia per part d'Alexandre Magne. O no són dues històries, sinó que són la mateixa escrita dos cops, en la línia que treballa la neocronologia. La qüestió és que la llegenda diu que el rei persa va matar tot el llinatge del rei David, però una dona portava al seu ventre a un descendent, que va ser David Bustanai. Va ser com un miracle. La llegenda diu que el rei persa va tenir un somni on se li deia que deixés persistir el llinatge, i així ho va fer. Va casar una filla seva amb David Bustanai, i des d'aleshores, oficialment, i llegendàriament, reneix el llinatge davídic. És gairebé calcat a la llegenda del naixement de Jesús, del Nou Testament. Un somni anuncia un miracle, i una dona és perseguida per portar al seu ventre el darrer rei dels jueus, però al final el rei neix i governa el món. Són, de fet, la mateixa llegenda. Però el que aquí es ressalta, altrament, és que David no reneix amb el Bustanai, sinó que amb ell neix el seu poder. És l'origen. Amb ell “reneix” la pau que anuncien els llibres profètics, que acabarà dissenyant el cristianisme actual, però abans construeix el llibre sagrat, la Bíblia, i crea l’escola jueva. Cert, costa d’acceptar, lògicament. Però això és la neocronologia. Bé, és una part. En realitat tot és radicalment diferent a com ens ho han explicat. Allò que entenem per edat mitjana és la història sagrada. És més breu i més salvatge, i civilitzadora. Amb el segon temple d’Israel s’asseuen les bases d’una reconstrucció que és exitosa, i acabarà creant el poder simbòlic que uneix a les tres religions monoteistes de l’Orient amb el budisme. El llibre d’Ezequiel i el de l’Apocalipsi bíblic, contrastats, ens ho deixen ben clar. Però també comença una nova manera d’entendre el temps, i d’escriure la història, i de reescriure-la a conveniència. El poder en poques mans té això, se n’acaba abusant. La història real ha estat més de sis segles sotmesa a una forta distorsió per crear poders, i per destruir-los. Així, una de les conseqüències d’aquest guirigall documental és la impossibilitat de trobar les respostes en documents originals clarificadors, i això dona ales a la imaginació. Per exemple, es dona el cas de la teoria del Priorat de Sió merovingi, que busca l’arrel en la Maria Magdalena bíblica i que en realitat ve a ser un plagi de la història dels Exilarques, que Dan Brown fa seva copiant l’obra de Zuckerman en la novel·la El Codi da Vinci. És a dir, Graboïs i Zuckerman fan un gran treball, però no acaben la feina, i Brown ho acaba d’embolicar més per crear un producte comercial. Fins i tot, Graboïs inclou a la seva reconstrucció un vici inconscient al no creure’s que, realment, eren fills d’Exilarques. És excessivament conservador i no gosa tocar el text sagrat, clar. De la mateixa manera, Zuckerman no deixa de validar el regne franc. Així, la idea merovíngia i els Exilarques estan a tocar però cap d’aquestes recerques gosa veure-hi les relacions. Neguen les evidències i alimenten mites erronis. I, per suposat, tret que s'accepti la neocronologia ningú gosa posar els Kalonimus al costat dels Colom.

Ells, i tots els investigadors mínimament “sensats” xoquen amb la dificultat de creure’s una història neocronològica difícil d’encaixar amb la història oficial. Així, uns hi busquen en prou feines els avantpassats que els facin llinatge davídic, i els altres… com a molt el Sant Grial i el mite de Maria Magdalena. Però uns no hi volen veure la idea cristiana, i els altres la jueva. Així, no es troben i no poden avançar, junts. I això té una explicació: s’ha manipulat la història, i el context real dels textos sagrats. En un altre ordre, no menor, es troba una altra dificultat afegida. Aquesta història és en part catalana i provençal, quan a l’edat mitjana eren la mateixa casa comtal, i la història oficial internacional ha esborrat aquest rastre. Tothom hi veu una història francesa i cristiana fins als Pirineus, i no busca en la catalana ni en la jueva. Catalunya i els catalans, i tots els occitans, a l’igual que els jueus, han estat privats de poder escriure la seva pròpia història medieval lliurement (que és templera, càtara i jueva, essencialment) per part de les acadèmies francesa i espanyola, sota l’observança inquisitorial que ha censurat llibres, arxius i biblioteques fins a l’extenuació.

Cal, doncs, encaixar-ho tot de nou. Diu, el fil que aquí es segueix: aquest llinatge ve de Babilònia i ells són els veritables Exilarques bíblics (els originals) que arriben a Occident, de la mà de Moisès, que hem transformat en Musa ibn Nusair. Sí, són els fets bíblics. La neocronologia ho deixa ben clar: és l’èxode del Sinaí a la terra promesa. És a dir, els jueus no venen cridats per Carlemany, sinó que ho fan amb els sarraïns, i la idea carolíngia no hauria tingut cap altra intenció que la de crear una idea cristiana de la nova Roma, la italiana. En aquest sentit, Fomenko ho ha resolt, i aquí només s’acaba de contextualitzar. La cristianització de la història tàrtara d’Europa comença amb la de Carlemany, i el mite de la resistència franca. En realitat, serien el nou poder grec-egipci unit amb el persa, i l’hebreu, que són tàrtars. Els reflexos gots i visigots de les invasions d’Europa serien la mateixa història emmirallada. Ells, els nouvinguts, porten la civilització política basada en la justícia universal d’un sol Déu. Amb el pas del temps, però, i amb la manipulació de la història que s’imposa amb el projecte colonial europeu, se’ls fa mutar cap als llinatges carolingis i bel·lònides, dels comtes de Carcassona i de Razès, essent una línia que es trasllada als comtes de Barcelona. Per això les fonts que en parlen són treballs recents, del segle XVIII o XIX, i estan basats en fonts medievals controlades, probablement falsificades, per part dels poders cristians que s’imposen just quan es creen les enciclopèdies, abans d’instaurar l’educació de la història universal entre tots els éssers humans.

Però reescriure la història i adulterar els documents té riscos, i fer neteja del tot no és tan fàcil. Ara es dedueix, en base als fets que trobem documentats als segles XI-XIII, que els Exilarques que ubiquem als segles VIII-X controlen les escoles i la creació del text sagrat, mà a mà amb la comunitat de Babilònia (que ja no està a Mesopotàmia, sinó a El Caire), i assumeixen la funció de la justícia, l’administració i l’educació d’Europa Occidental, de Granada cap amunt. A Granada tenen també la seva escola, que amb el temps els porta a abraçar una altra història. Els Exilarques mantenen l’estatus de prínceps jueus, i se’ls fa “reis dels jueus”, quan això els reconeix com a líders, i la història no aconsegueix fer-los desaparèixer de la memòria documental. El seu poder és el del llinatge del rei David, que vol dir “l’estimat”. Es crea, doncs, una doble branca sagrada, reial i comtal, franca i catalana, septimana (Septimània és la Gòtia, Occitània), i un principat jueu. Els seus descendents primers són la reialesa europea, Zuckerman s'hi acosta molt. Però la reconstrucció no s’acaba aquí. Tot just comença i està mal encaixada.

Qué va passar? Per què “cauen” els jueus? Una explicació és aquesta (atenció: comença una altra història, aquí molt resumida). Els Kalonimus llauren el desenvolupament cultural, polític, econòmic i científic, a Occident, i hi porten el coneixement que ve de l'Orient, juntament amb els poders que els acompanyen. Neixen poders que a Occident tenen segell jueu, que ha creat juntament amb Babilònia (El Caire) una història sagrada. A l'entorn de l'Imperi Romà s'ha creat una aliança amb el Temple de Salomó, quan la creu roja és senyal d'aquest imperi, i per això és l'emblema de Narbona, que té un paral·lelisme amb el de Geòrgia. A Narbona hi ha un triangle a cada quadrant creat per la creu, i a Geòrgia una altra creu. Per això són poders germans. Geòrgia honora el "rei de reis" David, i els jueus un altre David, que és el mateix. Però allà es crea l'ídol i el culte a l'emperador, que representa el poder imperial universal, i a Occident el poder és delegat. L'emperador de Bizanci és el rei de reis, i el seu poder és indiscutible, ocupa tota Europa i el Càucas, i s'allarga per la Tartària, després de sotmetre Egipte. El santuari tàrtar serà a Yaroslavl (actual Rússia, al nord de Moscou), on ara hi ha el museu de la Nova Cronologia. Andrònic Comnè forma part d'aquesta gloriosa epopeia, i crea la imatge del Crist crucificat (seguint el relat de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovsky). Els reis i comtes d'Occident són vassalls. Pel camí, es crea un Sant Sepulcre a Jerusalem, que supleix l'equivalent a Yoros, a tocar de Constantinoble, i allà s'honora el sacrifici del poder que ha unit el món. Abans, seguint el fil de Dan Gibson (veure el llibre Early Islamic Qiblas, el 2017), el culte d'aquest gran sacrifici es centra a Petra, on hi ha el gran santuari dels màrtirs de Jahvé anunciat al Llibre d'Ezequiel. Gibson descobreix que els temples àrabs apunten a Petra, abans de fer-ho a La Meca. La Meca i Jerusalem, en aquest sentit, venen després. ( ¹) Com s'ha avisat, és una altra història, però amb una base documental sòlida (mai prou precisa, cert) que demostra que la història oficial és falsa fins al segle XVII. O millor dit, ha estat del tot manipulada, i dilatada, i s'han fet milers d'anys d'on en prou feines hi ha uns segles reals. Seguim.

Es crea un poder global, d'arrel tàrtara, que controla el món. Però arriba un moment que el poder imperial trontolla, i els musulmans ocupen Constantinoble, Jerusalem i Egipte. Europa entra en crisi, i el poder jueu. En aquest context, l'Orde del Temple de Salomó es veu desautoritzat, i el rei de França i de Navarra en pren el control. Però el poder dels Kalonimus es reordena. Des d'Itàlia i Ibèria es dissenya un nou projecte, que farà de Crist el Messies. Per això tenen lloc les intenses disputes religioses abans de la "colonització europea". Al fer-lo es trasllada el poder d'Avinyó (a tocar de Narbona) a Roma, i els Colonna (probables Kalonimus "convertits") acaben la feina. El primer papa que concentra el poder a Roma es diu, oficialment, Martí Colonna. Avinyó és el patriarcat d'Occident fins aleshores, on s'uneixen els poders aliats que desenvolupen la "terra franca". Avinyó va ser, també, poder jueu, o fins i tot poder jueu principal, associat a la reialesa occidental. El projecte del Vaticà romà és posterior. No n'hi va haver un altre d'anterior, d'acord amb la línia X-185 de la Nova Cronologia. Spinoza té raó. Per això es coneix al papat d'Avinyó com "l'èxode de Babilònia".

És a dir, seguint aquest fil, els “descobridors”, i “colonitzadors”, són els prínceps principals, de Narbona, avui oblidats i aleshores destronats. Ells criden als seus parents de Catalunya i Castella per combatre les pretensions turques, amb el suport d'Itàlia i l'entorn germànic, i s'erigeixen com l'alternativa a l'Imperi Romà, que assenta les seves esperances allà. Però tot acaba amb una lluita interna. Els francs acaben arrasant la Septimània un cop cau l’Orde del Temple de Salomó, en una crisi de legitimitats, i a Vienne (actual França) acaben acordant reconstruir l'Orde, i és quan es crea l'Orde de Sant Joan Baptista. Sí, encara que costi encaixar-ho en la història oficial, que ho ha desubicat temporalment. Com deia, és una hipòtesi que està suportada per múltiples proves neocronològiques, que ara i aquí es deixen de costat per no perdre el fil principal. Només es contextualitza que els Kalonimus eren el llinatge “principal” jueu, en una forma molt superior a la reconeguda, però la història els ha fet desaparèixer al segle XIV (quan cauen els jueus i els templers a França, el 1306-1307 oficial). El darrer, de nom Kalonimus ben Kalonimus, que se l’ha fet transexual i un bromista, és fill del darrer príncep i acaba, curiosament, entre Avinyó i Catalunya, al servei dels Anjou, després de l’ocupació de Nàpols i les aliances matrimonials amb els poders catalans. Ara bé, hi ha raons per considerar que: ni van desaparèixer ni això va passar al segle XIV. La manipulació de la història va canviar, també, els episodis de la història de lloc, de context, i la millor forma de fer-ho va ser manipulant-los temporalment i creant noves narratives.

El poder "jueu" es venja quan entra en crisi, i de bon inici es proposa recuperar-lo. L’estratègia és anunciar el Messies, i armar un nou exèrcit, simbòlic i militar, per recuperar el control de Terra Santa, que ha estat ocupada pels otomans després de caure l’Imperi Romà amb seu a Constantinoble. Saben que amb la plata i l’or de les Índies Occidentals, que controla fins aleshores l’Orde del Temple, podran pagar l’exèrcit més poderós mai vist per tornar a controlar el món. D’aquí ve el Llibre de les profecies de Colom i el projecte colonial. Però, ràpidament, tot canvia. El projecte jueu serà cristià, i els jueus que es mantenen units com a poble seran les principals víctimes a la nova Europa, juntament amb els càtars. De forma sentida, els mateixos jueus són el problema principal, si és que se li pot dir així, als ulls dels convertits, o transformats, i tot trontolla només començar. No s’aconsegueix portar-los tots a la conversió massiva. Sembla que ells i els poders implicats no es posen d’acord en com tirar endavant aquesta “empresa” colonial i messiànica, i hi ha massa recel, i dolor, clar. Aquest episodi és la darrera versió de l’Apocalipsi. És el darrer missatge apocalíptic, i la Companyia de Jesús serà qui el faci realitat, un cop els imperis arriben a un acord i Jesús és la nova icona. La base d’aquest poder fusiona el símbol del rei David (Bustanai) amb el del Crist gnòstic associat al gran emperador del món (el rei de reis de Constantinople), que fa la seva escola a tota Europa i altres versions a la resta d’Àsia, i a Egipte, i tutel·la el Preste Joan de les Índies, des d’Etiòpia. Té les seves duplicitats en el mateix Buda o Horus, i en altres deïtats greco romanes. Però a totes elles se les envia al passat, i s’imposa un nou Jesús, històric. Així, els jesuïtes seran els “historiadors” que educaran el món, i s’apropiaran del sentit bíblic que volen imposar en nom del Nou Testament. Fan la feina amb gran diligència, i quan acaben es tiren enrere (s’esborra el rastre de la “feina feta”), si bé després reapareixen com una ordre religiosa destinada a difondre els valors cristians per tot el món. Creen la història humana i l’ordenen tal com la coneixem avui, dilatant-la en el temps. Paral·lelament, enquadernen el text anterior i li diuen “Antic Testament” i, au, enviat dos o tres mil anys enrere. Mentrestant, el “sant pare” europeu i el Preste Joan es fusionen a Roma com el Papa Catòlic i Universal, i es crea el Vaticà. Es creen falsificacions arqueològiques per engrandir Roma, i d’altres ciutats, i “apareixen” misteriosos historiadors romans per tot arreu, que ens ajuden a “entendre-ho”. L’Arca de l’Aliança es deixa a Etiòpia, que és controlada pels portuguesos, i es deixa a l’oblit, custodiada per l’església copta. Aquesta Arca representa la veritable aliança dels imperis de tot el món, però d’això ja ningú se’n en recorda. Al seu lloc hem creat el mite mongol i l’hem menystingut.

Sí, mongol. Tot comença amb Gengis Khan. I això també s'ha de contextualitzar bé. Clar.

La pau universal de l’Aliança amb Déu és la tàrtara, o mongol, digui el que digui la història manipulada. Per esborrar el rastre ens situen a la llegenda mongol just quan (diuen) desapareixen els Exilarques de Babilònia. Però en realitat apareixen llavors, de la mà de la lluita dels keraïtes i Gengis Khan contra la resta de món, que acaben ocupant. Nota: l'aliança entre els keraïtes i Gengis Khan és història oficial.

És a dir, la història s'ha dilatat, entre altres coses, creant un passat artificial que, alhora, crea noves "realitats". I, clar, al crear els poders d'Europa se'ls fa propers a Roma, no a l'Orient, que ha abraçat la mateixa fe en nom de Mahoma.

Seguint el fil de Gengis Khan, ressaltar que ells creen un nou poder que acabarà ocupant tot el món conegut gràcies a la pólvora que, segurament, prové de la Xina. Davant d'aquesta força no hi ha qui s'hi resisteixi, fins que tàrtars i després europeus n'aprenen la tecnologia. Però els anomenats mongols no penetren sols, ja que ho fan de la mà dels keraïtes, i ocupen Pèrsia per, després, seguir la seva expansió fins a arribar a l'Occident, al llarg d'unes poques generacions. Oficialment, els keraïtes són els portadors de la nissaga del Preste Joan, qui fou el protector i líder de Gengis Khan, però, a l’igual que els jueus amb els perses babilònics, acabaran vençuts pel poder “aliat” (tàrtar), i, després, pactaran la pau amb la unió dels seus llinatges, als què s’hi uniran els poders grecs. Així, la princesa keraita Sorgagtani Beki casa amb el fill de Gengis Khan i dóna a llum a grans emperadors, com Möngke, Gran Khan de l’Imperi Mongol; Kublai Khan, el Gran Khan de l’Imperi Mongol i de la Dinastia Yuan xinesa; a Hulagu, el Khan persa que governa també Turquia, Geòrgia i Armènia; i Ariq Boke, també Gran Khan per curt temps. Això també és oficial.

D’aquesta gran història naixerà el poder de Jahvè, i la història sagrada. Apareixerà una pau mundial amb un projecte sacerdotal per fer, que crearà escoles que després convindrà unir, amb el projecte colonial. I, pel camí, s’ocupa Europa. Batu Khan (nét de Gengis) crea l’Horda d’Or sobre la qual es construeix l’imperi rus, i vénen aquí els sarraïns liderats per Moisès, amb els Exilarques. Són la mateixa família, però tot es remou en el temps, per crear la glòria d’Europa, cristiana. Tal com defensa la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovsky, "Batu Khan" posa el nom al "Vatican".

Dues grans famílies s'acaben imposant, i fan escola. Una de les seves línies es la que avui anomenem jueva, que serien fills o descendents del gran David. Altres línies en prenen el relleu, però no totes es faran jueves. Per això, probablement, els jueus que s'aferren més a la lectura històrica de l'èxode egipci són els anomenats caraïtes, de nom igual que els keraïtes. I per això els keraïtes no desapareixen just quan la glòria tàrtara els fa un llinatge poderós (tal com afirma ingènuament la història oficial), sinó que aleshores comencen el seu particular viatge a Ítaca. Els caraïtes ara són una minoria, i discrepen dels jueus majoritaris, anomenats rabínics, que fan del "text sagrat" una obra interpretable i una escola de pensament. Així mateix, es diu que al segle XI els keraïtes es van cristianitzar i van seguir el llinatge del Preste Joan, quan probablement apareix aleshores, d'una de les seves derivacions, que podria estar al darrera de la construcció de l'església copta. Però tot això s'ha descontextualitzat.

Resultat d’un “joc de mans”, en Joan (el Preste o gran sacerdot de les Índies) passa a ser “el baptista” i Sant Pere fa de Roma la capital. La història es reescriu i tots els arxius són manipulats. Es crea el summe poder simbòlic de Crist, el Messies. Així, tant en Colom com els Kalonimus són sacrificats, si bé es camuflen en altres llinatges, segons segueixin amb la fe jueva o la cristiana. Alguns d’ells, jueus, adopten altres cognoms i esborren els fils que els porten a Narbona (o ho intenten); i, els cristians, esdevenen grans “nobles”, grans “monarques”, fins i tot grans “papes”, a canvi de grans poders principescos, com el que llueixen, per exemple, els Colonna a Roma des del segle XVIII.

L’obra mestra (per situar al lector, per fer-li entendre l’abast del què estem parlant) va ser la creació del Crist històric i la història de l’Imperi Romà italià, tal com el coneixem. Sí, és així de gruixut, perquè calia crear el poder de Roma i el d’un messies que fos “real”, i se l’envià segles enrere, fent-lo el darrer dels reis d’Israel. I això ho justifica tot. Tot, també fer una història a mida, clar, que acabi per sempre més amb els reis jueus. El darrer rei, Jesús, ja no té descendència. Prové del rei David, però no té fills, i així l’església romana en passarà a controlar el poder simbòlic. Així no hi haurà el conflicte de legitimitats entre la família davídica que es sent portadora del destí de la humanitat, i em refereixo a la versió exilarca jueva i a la monarquia dominant. Però, com ja s’ha dit, d’això tampoc se’n parla a fons en aquest escrit, només es deixa el fil per qui el vulgui continuar més endavant.

Tanmateix, aniran en compte a l’hora de reescriure la història. No es pot canviar tot, cal preservar el poder davídic, de Jerusalem. Resultat d’una “carambola” històrica, desapareixen els “reis jueus” (Kalonimus) i apareixen els reis de Jerusalem a la cort dels Anjou de Nàpols. I després aquest honor recau al rei Ferran el Catòlic. Com? Pregunta: com obté el rei Ferran el títol de rei de Jerusalem? Resposta: del matrimoni amb la filla del Vescomte de Narbona, més coneguda com Germana de Foix. De Narbona? Clar. De Narbona, com sinó. Pensem-hi. Anjou, àngels? Són ells els més jueus? Té a veure amb el Priorat de Sió? Diuen que és una novel·la… Ai, no, el Priorat de Santa Maria de Sió custòdia l’Arca de l’Aliança a Aksum, Etiòpia, quan desapareix el Preste Joan. Quantes casualitats. Una segona carambola ens fa un cop de ma. “Casualment”, els catalans acaben essent vençuts pel duc d’Anjou, i ell deixa el seu escut al centre de l’actual Corona espanyola. Ell és l’Anjou i el nou rei dels catalans que porta l’honor de rei de Jerusalem, quan ja no hi ha “rei jueu” físic, i se n’ha fet un de simbòlic, Jesús. Ah, i n’hi ha una tercera. La Primera Croada, la que crea tots els ordes de cavalleria i el Temple de Salomó, la lidera el comte de Tolosa i l’acompanya el comte de Barcelona, el seu germanastre, que mor a Jerusalem. Caram! Bufa… això millor deixar-ho reposar. Resulta fins i tot incòmode per un neocronologista com jo, que només vol trobar respostes lògiques a les contradiccions i les casualitats que mai ho són, per molt insòlites que aquestes semblin, en la història comprimida que requereix la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovsky. Això significa que els poders de Narbona, jueus, van ser els de el regne de Jerusalem, i se’ls van repartir els Anjou i la casa de Barcelona, quan aquests van ser, probablement, un llinatge imperial. Significa també que el Priorat de Sió es va cristianitzar i va prendre possessió de l’Arca de l’Aliança, per crear el poder de el Sant Calze, una altra aliança. I vol dir que la primera croada pot ser que es concebés a Tolosa, o que realment anés a l’inrevés, que de Jerusalem es traslladés a Narbona. En tot cas, hi ha una relació. En algun moment de la història es crea el Sant Sepulcre a Jerusalem, on David i Crist jauen, junts, perquè estan molt relacionats, amb Gengis Khan.

Aquesta és la deducció a dia d’avui insòlita on hem d’arribar? Pot ser, és la més lògica. En tot cas ja hi estem a prop. Em feu cas o no, seguint aquests fils s'hi troba un misteriós poder jueu que s’ha esborrat dels llibres d’història, que es mereix ser estudiat. Una manera d’entendre-ho és tal com us l’he encaixat. El darrer gran príncep jueu va ser en Colom, i la història oficial ha distorsionat els fets, el temps i els noms perquè no ho puguem veure. Ell va ser el “portador de Crist”, i l’últim “rei dels jueus”. Va portar l'”esperit sant” tal com l’entenem avui, i per aquesta raó el seu nom, Colom, en català, significa “colom”.