El text d'aquesta gravació difon una part de l'eix històric en què es centra la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, treballada des del corrent de la hipòtesi X-185, que reinterpreta les incursions tàrtares a l'Europa occidental, en el cas de la terra càtara, coneguda com a Gòthia, o més modernament com a Occitània. L'obra reubica les incursions escites, alanes, gòtiques i sarraïnes i les vincula amb les gestes del llinatge de Gengis Khan, que també és el de "Joan el sacerdot", el Preste Joan. En aquest sentit, com a fil conductor, aporta les raons per donar a conèixer que aquest llinatge és el bíblic, i també el de la Maria Magdalena provençal. Tanmateix, indicar que aquesta investigació requereix d'un estudi a fons, i que això dificulta molt el seu reconeixement. Però, precisament per aquesta dificultat es fa especialment atractiva. És un desafiament intel·lectual que obliga a repensar el capital simbòlic de la història oficial, i és poderós, si s'entén bé.
El text del vídeo
En aquest treball es documenta un manuscrit de l'historiador Joan de Nostradama, corresponent a la que serà la primera història oficial de la Provença, avui francesa. Nostradama afirma haver trobat un document en què es diu que els sarraïns, en temps de Carlemany, es van establir a la Provença sota la direcció del rei de Tartària, de Troia la Gran i de mig Europa, als quals Carlemany va vèncer i cristianitzar. Però, la història oficial, al seu lloc, diu una altra cosa. Segons es creu, els sarraïns van venir del Pròxim Orient, pel nord d'Àfrica, van arribar a la Provença, però van ser repel·lits per avantpassats de Carlemany. Carlemany no els va convertir al cristianisme, sinó que els va obligar a retirar-se més al sud, on van establir un Califat que serà rememorat com l'Al-Àndalus. En canvi, els qui es van establir a la Provença, van ser els visigots, provinents de la frontera amb Tartària, que sí que es van cristianitzar, però abans que arribés Carlemany. Altrament, la referència a Troia és anacrònica, si es creu la història oficial, que afirma que Troia va deixar d'existir com a tal més de mil anys abans. Però aquest detall és curiós, perquè la història oficial, per altra banda, afirma que els francs van venir de Troia, com apunta Nostradama. És a dir, Nostradama parla d'una història semblant, però desordenada, aparentment, en el temps i les identitats dels protagonistes. Es tracta, per tant, d'un document que s'alinea amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, en la mesura que, a través d'altres estudis i raonaments, s'hi afirma el mateix que el documentat per Nostradama, i li dona sentit.
Per situar l'oient, dir que la Nova Cronologia és un corrent científic que, mitjançant la ciència astronòmica, la tècnica estadística i altres eines, demostra que la història antiga és la medieval, i que la medieval és més breu i recent que allò que diu la història oficial. En aquest sentit, és important entendre que la seva anàlisi requereix familiaritzar-se amb un altre mapa mental de la història. Apropar-se a la Nova Cronologia requereix entendre la història d'una altra manera i fer-se càrrec que, la història oficial, i el text sagrat, s'han manipulat. És a dir, requereix conèixer les històries bíblica i medieval, saber-les interpretar i tenir la capacitat de qüestionar-les. Qui vulgui disposar de més informació, la pot cercar a la xarxa o en aquest canal. Així mateix, aquest treball en particular forma part de la investigació que, com a col·laboració desinteressada, desenvolupa la hipòtesi X-185, a càrrec d'Andreu Marfull, que ha estat supervisada per Fomenko i Nosovskiy. Finalment, per tancar aquesta introducció, només indicar que, en aquest vídeo, s'usarà una sola imatge, la que es pot veure a la pantalla, a la qual la narració de l'àudio es remetrà puntualment. Hi apareixen sis referències bibliogràfiques, que s'aniran citant com: "Referència número 1, número 2, número 3, etcètera".
Tornant al fil conductor d'aquesta manera d'abordar la Nova Cronologia, com a contextualització, dir que els Nostradama són una família molt propera a l'historiador Joseph Justus Scaliger, que és qui, oficialment, dissenya el mapa cronològic oficial, que qüestiona obertament la Nova Cronologia indicada. El pare de Scaliger va ser mecenes del conegut Michel de Nostradama (latinitzat com a Nostradamus, famós per les seves profecies), que és el germà de Joan de Nostradama, l'autor de l'esmentat manuscrit. És, doncs, rellevant. En aquest sentit, convé destacar que, per entendre'n la importància, és imprescindible veure la història d'una altra manera. De fet, d'una manera totalment diferent de l'oficial. Una història que, en el seu tram final, resol el que és, probablement, el misteri més ben guardat de tota la humanitat: el de la veritable identitat de la jueva Maria Magdalena, que la tradició situa, precisament, a la Provença,
Comencem. El manuscrit de Joan Nostradama és un conjunt de notes escrites a mà en què es descriu la història de la Provença, encaixant-la amb el calendari oficial, però no aporta les fonts i està escrit amb una clara intenció de no esmentar la naturalesa del poder jueu de la terra que -a l'Edat Mitjana- ocupa la Provença, fins a Bordeus, amb capitalitat jueva a la Narbona. I, també, d'amagar les arrels occitanes, que no es comenten, per escriure una història afrancesada i cristiana al seu lloc. [Referència número 1]. Es tracta de l’esborrany d’un capítol singular del projecte europeu d’escriure la història, propi de l’època, que Cèsar Nostradamus (el fill del conegut Nostradamus) completa, ara sí, amb fonts i com un llibre enciclopèdic, que s’edita l’any oficial de 1614. [Referència número 2]. El primer document és un esborrany incomplet, si bé conté allò essencial, i el segon és impressionant i està escrupolosament documentat amb tot luxe de detalls.
Entre aquestes dues versions, tal com s'entén la Nova Cronologia, s'hi aprecia un patró de creació de falsa documentació oficial, que ha omplert els arxius eclesiàstics, reials i imperials. És a dir, primer es crea la idea del document amb una guia temporal i personatges principals, i després s'emplena el document amb temes menors, als quals se'ls dona veracitat documental artificial. Però el primer manuscrit de Joan de Nostradama, que aquí es ressalta, malgrat tenir la voluntat de distorsionar els fets, o d'amagar la realitat històrica sota una nova realitat manipulada, aporta un episodi espectacular que la història oficial ha descartat (per temerari ), que aquí es recupera.
L'episodi tracta les arrels cristianes del que es coneix com a Occitània, on hi havia també els càtars. Ocupa un territori des de Provença fins a Bordeus, destacant Tolosa, així com Barcelona, Narbona, Carcassona, Montpeller, Arlés i Avinyó. És una zona que es coneix, a l'Edat Mitjana, com Gòthia (és a dir, amb la mateixa denominació que una altra Gòthia, situada al nord del Mar Negre, on es troben jueus caraites descendents dels antics jàssars, o kàthars). En aquesta línia, cal ressaltar que aquí es troba una triple coincidència: Gòthia, els jàssars i els càtars, i els jueus. És àmpliament sabut i acceptat, si bé poc reconegut als llibres d'història, que la Gòthia occitana va ser un feu jueu. En aquest sentit, cal destacar l’existència d’un altre treball de recerca, que ho corrobora. Arthur Zuckerman, el 1972, publica un llibre on demostra que els poders originals del comtat de Tolosa, que la història oficial emparenta amb Carlemany en nom de Guillem de Tolosa, eren en realitat d’exiliarques jueus, de Babilònia, descendents del rei David. És a dir, llinatge reial, bíblic. Segons documenta, aquests exiliarques creen un principat a Narbona, del llinatge del qual neix el del comtat de Tolosa. I, per altra banda, dels poders de Tolosa neixen els poders dels comtats de Carcassona i de Barcelona (tal com també ho reconeix la història oficial). Aquesta informació es basa en documentació europea medieval i una altra recerca persa i àrab. [Referència número 3]. Aquest treball aporta, doncs, llum, ja que la història oficial reconeix que, des de la invasió visigoda d'Occitània, es va crear una diòcesi a Narbona des de la qual es va ocupar la península ibèrica, abans que els visigots traslladessin la capital primer a Barcelona, i després a Toledo. És a dir, s'hi observa una altra contradicció. A Narbona neix un poder, que la història oficial fa cristià, mentre que Zuckerman, basant-se en fonts documentals originals i contrastades, ho fa eminentment jueu. Aquí hi ha, doncs, una manipulació.
El manuscrit de Nostradama està escrit en provençal i es pot llegir com a català antic amb tics francesos. L'interès recau en la història que explica sobre la naturalesa dels poders esmentats. En aquest manuscrit hi ha una informació inèdita, que aporta notícies de la conquesta d'Europa per part del poder tàrtar, però en un altre moment històric.
En aquesta línia, altres documents històrics apunten en aquesta direcció. Un del famós científic Isaac Newton i l'altre d'un cronista hispà.
Com ja s'ha indicat en treballs anteriors, Isaac Newton apunta a la naturalesa “chatti” i “alana” dels catalans [Referència número 4]. I aquesta dada és interessant, més enllà que apunta a una altra teoria diferent de l'oficial, de manera que no pot ser casualitat. Els chatti, al text bíblic i altres fonts, són també coneguts com els hitites, provinents d'orient pròxim, sent el poder veí de l'antic Egipte, i el seu principal contrincant en temps dels faraons. És a dir, dialoga obertament amb les arrels jueves, i es pot tractar bé d'una referència clara al poble jueu que ha investigat Zuckerman. És a dir, fonts diferents parlen del mateix, si s'analitza detingudament. D'altra banda, també s'ha documentat que el cronista Diego Fernández de Mendoza relaciona els catalans i aragonesos amb els conqueridors d'Àsia [Referència número 5]. És a dir, hi ha dues fonts que apunten als poders tàrtars, associats, en aquest cas, amb Occitània a través dels catalans, a banda de la informació que aporta Nostradama, que després amplia Zuckerman. Com a aclariment, els catalans són, per tant, un poble descendent d'aquest poder original, tàrtar, que en el seu moment va ocupar Occitània, és a dir, Gòthia, que arribava fins a Barcelona, abans d'expandir-se en nom d'altres regnes i comtats. Entès això, el manuscrit de Nostradama apunta en una mateixa direcció, és a dir, no és, per res, un anacronisme històric i documental. Però aquesta vegada apunta al poder tàrtar, de Tolosa i d'Occitània, si bé no ho fa llinatge del rei David (com Zuckerman), sinó rei de Tartària, de Troia i de mitja Europa.
Si no es coneix la Nova Cronologia, sembla sorprenent que Joan de Nostradama expliqui que els sarraïns van ocupar aquestes terres, dirigits pel rei de Tartària, que també va ser rei de Troia la Gran i rei de Gallicia (que no és la Galícia espanyola, sinó un antic regne situat entre el mar Bàltic i el mar Negre, és a dir, terra de jueus askenazis ). El rei és anomenat Tressyn, i es diu que se'l coneixia entre els sarraïns com el més poderós de totes les nacions, tal com els grans khans. I aquesta dada també sorprèn, ja que la història oficial diu que el poder sarraí penetra a Europa occidental des del nord d'Àfrica, provinent d'Egipte, i liderat per Musa ben Nussair, popularment conegut com el Moro Musa. I Musa vol dir Moisès. Aleshores, aquest Moisès, que prové d'Egipte i arriba amb els sarraïns fins a Occitània, és també el poder del rei de Tartària que ja ocupa mitja Europa, des de l'est, i ve amb el poder jueu. Vaja, sembla un calc dels fets bíblics, o, al revés, la Bíblia està basada en aquests fets?
Lògicament, per a qui no hagi sentit a parlar mai d'aquesta història, aquesta reconstrucció dels fets li resultarà impossible de creure. Però aquesta és la gran veritat que mostra la nova cronologia. Els fets bíblics convé entendre'ls a l'Edat Mitjana. És més, els fets de Carlemany són els de l'èxode jueu d'Egipte, on Canaan, abans de Jerusalem, és Occitània. I, el que pot resultar encara més difícil d'acceptar, els fets de Moisès, que són els de Carlemany, són també els de la conquesta europea de Gengis Khan. Costa creure, clar, però d'això tracta la manipulació de la història que treballa la Nova Cronologia. El que és difícil no és entendre-ho, perquè és senzill, sinó creure-s'ho. En aquest sentit, es prega acceptar-ho, si més no, com a supòsit, per seguir el fil d'aquesta història. Seguim endavant.
A manera de contextualització afegida, convé matisar que la història oficial ha creat una conquesta tàrtara d'Occident, artificial, en nom de les incursions dels escites, dels huns, dels alans, els gots, els ostrogots i els visigots, anteriors a Carlemany. Però tota aquesta història és una invasió que cal entendre impulsada pel llinatge de Gengis Khan. És a dir, conserva certa honestedat, però s'han creat dues històries, o més ben dit tres, separades en el temps, d'una de sola. La història a seguir és la de Gengis Khan, i el seu llinatge totpoderós, que, tal com es descriurà a continuació, serà el poder del poble elegit per Déu,
Per a qui no estigui al corrent de l'epopeia del llinatge de Gengis Khan, dir que, oficialment, va ocupar gairebé tota Euràsia. És l'origen del poder de la gran Rússia, i aquest mateix poder tàrtar va ocupar Egipte. Tot, juntament amb el poder del Preste Joan, keraita, amb qui es fa poderós. El Preste és un gran sacerdot a l'alçada del poder del Papa de Roma. Un Preste Joan que els historiadors menystenen, però que va governar a tota l'Edat Mitjana, des d'Etiòpia. I, un Preste Joan, que als mapes antics apareix amb vestits que avui dia es diu que són del Papa de Roma, com la tiara amb les tres corones i la triple creu papal, tal com es documenta a l’acabar aquest vídeo. Un Preste Joan que, per altra banda, i per acabar-ho de complicar, s'ha desdoblat artificialment amb el llinatge dels emperadors d'Etiòpia, que es fan dir descendents dels reis bíblics Salomó i Saba, és a dir, descendents del rei David. Això és història oficial, i és la història del llinatge bíblic. La seva lluita és la del poble hebreu. Per això, els emperadors etíops, és a dir, el llinatge del Preste Joan, custòdia, a Axum, Etiòpia, l'Arca de l'Aliança de Salomó, una aliança que uneix tota la humanitat sota l'estrella del rei David. Gengis Khan va ser el rei David dels jueus, segons les cròniques medievals.
Figura 1.
Detall de tres mapes medievals en què apareix el Preste Joan a les terres que actualment conformen Núbia i Etiòpia. En els dos de l’esquerra s’observa la triple creu que aleshores ostenta el Preste i, actualment, ho fa el Papa. A la dreta, el Preste amb la triple creu que també porta el Papa. Autors: esquerra, Mecia de Viladestes, 1413; mig, Angelino Dulceti, 1339; dreta, taller de Gabriel de Vallseca, 1440. Font: Pujades i Bataller, R. J. (2007). Les Cartes portolanes: la representació medieval d’una mar solcada. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Figura 2.
A l’esquerra el Preste Joan a Etiòpia, amb la triple creu i la triple corona, que ara pertanyen al Papa de Roma,en una terra que també és part de l’actual Núbia, segons l’Atles “Cosmographie Universelle” de Guillaume Le Testu, de 1555 (BNF). Al centre, retrat del Papa Silvestre I (qui convoca el Concili de Nicea) (www.iglesia.info). A la dreta, el Papa Pius XII en la seva coronació l’any 1939 (Joachim Specht, Viquipèdia, domini públic).
La gran Tartària seria, d'alguna manera, el regne de Judea, liderat pel rei David, que venç Goliat, el poder bàrbar. I el venç, gràcies a la pólvora. Conclusió: la Bíblia hebrea honra l'epopeia del llinatge del rei David, és a dir, Gengis Khan .
Aquest és el punt de la història on tot encaixa, o és impossible de creure. En aquest sentit, si el teu cas és la incredulitat, recomano que tornis a començar. En tots els casos, els animo que facin un esforç. Que tornin a començar les vegades que calgui, perquè encara hi ha més coses a saber (i cal resoldre el misteri de Maria Magdalena).
Entès això, seguim.
En un llenguatge neocronològic, el pont entre els fets bíblics i els tàrtars no és cap problema. Al contrari, ho aclareix tot. La història ha estat manipulada cronològicament, i el text sagrat fa referència al poder tàrtar, que s'ha adulterat i alhora s'ha enviat deliberadament a un passat artificial.
Així, la primera arribada dels sarraïns a Occident s'ha d'entendre com l'arribada dels poders de Gengis Khan , i de l'èxit de l’èxode d'Egipte del poble d'Israel.
En aquest sentit, seguint les cròniques escrites en nom de Gengis Khan , el rei de Tartària, bé pot tractar-se de Batu Khan , qui fos nét de Gengis Khan i fundador de l'Horda d'Or russa, quan entra a Europa amb el seu probable germà Möngke Khan , fill de la princesa keraita Sorghaghtani Beki, neboda del Preste Joan, del llinatge keraita.
I: Qui va ser Möngke Khan ?, nét de Gengis Khan que -segons la història oficial- va penetrar a Europa juntament amb Batu Khan ? És el mateix Möngke que després ocuparà Pèrsia i arribarà fins al Vietnam amb el seu germà Kublai Khan , que serà emperador de la Xina. Així, la gesta de Möngke és només comparable a la d'Alexandre el Gran. Són, de fet, dos poders intrusos equivalents, narrats com a històries diferents, que són la mateixa.
És a dir, en una conquesta colossal, difícil d'imaginar, aquest llinatge ocupa tota Euràsia, fins al nord d'Àfrica, i els seus líders es proclamen reis de reis, els amos del món. Així, creen el mite de l'Arca de l'Aliança, que custodiarà el Preste Joan, i, com a gran pontífex, s'erigeix com a pastor universal abans que el seu poder es traslladi a Roma i muti cap al poder del Papa. Sí, com has entès, el poder del Papa és una mutació del poder del Preste Joan. Després es reprèn aquest fil.
Recapitulant, les obres de Fernández de Mendoza, de Newton, de Nostradama i de Zuckerman, que tenen en comú un origen tàrtar i jueu a la Gòthia occitana, càtara i jázara, parlen del mateix, si acceptem que, efectivament, el llinatge de els reis de Tartària era el del rei David. I, totes aquestes obres, es retroalimenten i es reforcen a la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy.
És a dir, el poder dels sarraïns era el dels reis de la gran Tartària i el del llinatge del rei David, sent un poder que ocupa Troia (com ho fa Paris, del conte llegendari de Paris i Helena). Així, Troia existeix quan té lloc aquest episodi? I, París, el personatge mític, té a veure amb París, la capital de França? Abans, hem comentat que la tradició diu que els francs són un poble que prové de Troia, però: És una Troia medieval? Sí, és clar, si s'entén d’una vegada per totes que aquesta història antiga és la medieval. Per aquesta raó, i per cap altra, la història de la batalla de Troia es fa popular a l'edat mitjana, no abans, i la seva representació gràfica és la pròpia de l'edat mitjana, amb cavallers amb armadures, castells i navilis de l'època.
Ens trobem, doncs, amb una crònica sorprenent que, juntament amb altres fonts i amb l'encaix neocronològic, apunta al poder franc i provençal, que també és tàrtar i jueu.
Com es pot constatar, la història oficial fa del primer comte de Tolosa un poder franc i cristià, del llinatge de Carlemany, mentre que Nostradama el fa tàrtar, i Zuckerman jueu i babilònic. Tots tres poders són enormes. Són tres versions de la mateixa història. Però per acabar de complicar la realitat històrica, la història escrita consensuada ha creat un patró històric eminentment cristià, que no deixa lloc possible per al dubte raonable. Allà on se sap que neix un poder jueu, a Occitània, la història oficial fa florir el poder cristià benedictí, el model monàstic únic i principal que és l'essència de la cristianització real d'Europa Occidental, degudament documentada. Segons la història oficial, és el mateix Carlemany qui hi promou, a Aniana, al costat de Montpeller, l'arrel benedictina que s'estendrà per tota l'àrea d'influència carolíngia. Així, oficialment, neix l'art romànic a Occident, i apareixeran els coneguts monestirs i castells medievals, els mateixos que apareixen a la Gòthia tàrtara i a tota l'òrbita del Mar Negre. I, al costat d'Aniana, apareixerà el papat d'Avinyó. Fins i tot, a Montpeller, es diu que es crea l'Orde de l'Esperit Sant (de La nostra Dama de Montpeller), que farà seu els reis de França, amb el seu colom assimilat a una flor de lis. En què quedem, doncs? Va ser un origen cristià o va ser jueu? Aquí, sens dubte, hi ha la gran manipulació. I, si ens centrem en aquesta reconstrucció, es pot dir que el model benedictí, amb evidents correspondències amb el càtar, no va ser tan cristià com es pregona.
L'origen va ser tàrtar, d'essència jueva, en una era en què es va construir un espai civilitzador basat en el cultiu i l'apropiació de la terra administrada per la comunitat, i després es va cristianitzar esborrant de la memòria el passat tàrtar i jueu. Però el principat de Narbona, del qual naixerà el comtat de Tolosa, va tenir la principal escola jueva d'Europa Occidental. Va ser l’escola de les escoles. Això, encara que no sigui popular, està consensuat entre els investigadors jueus. Per exemple, l'historiador Aryeh Graboïs ho té molt ben documentat. [Referència número 6]. Però aquesta terra, i el poble tàrtar i jueu genuí, van ser vençuts. Els jueus que no van acceptar la conversió van acabar expulsats, i, de la mateixa manera, la croada càtara, va ser contra els jàssars, és a dir els tàrtars allí establerts. És la mateixa història tràgica que la de la fi dels Khanats jàssars vençuts, en aquest cas, primer per Iván el Terrible i després pels Romanov, els qui posen fi, oficial, a l'extens i misteriós poder de la Gran Tartària. Semblen històries separades, però no, només s'han separat en el temps oficial per distorsionar-ne el significat, que els historiadors s'han encarregat de desenvolupar. Però això és un altre gran tema, que també es mereix un punt i a part.
Seguint el fil de Nostradama, cal dir que completa la crònica de Carlemany fent-lo arribar a Roma, on es proclama emperador i gran patriarca europeu del cristianisme. És a dir, es crea aquest personatge, com un emperador que apareix del no-res i supleix el poder “universal” de l'emperador tàrtar. Resultat d'una distorsió de la història real, es va amagar la veritable història del llinatge tàrtar i jueu, grec i romà, per crear el poder del Crist ressuscitat. Carlemany ha suplert la identitat del rei de Tartària, o la d'un dels seus fills (tal com diu la Nova Cronologia).
Amagat sota el nom del Vaticà, hi ha el poder del veritable conqueridor d'Europa: Batu Khan (tal com també afirma la Nova Cronologia des de fa anys). El Vaticà honora Batu Khan , que és qui va fer la gesta de conquerir la Roma italiana, que la història oficial atribueix a Carlemany. És el resultat de canviar la realitat per cristianitzar la història. Per què? Perquè el cristianisme, tal com ho entenem avui, encara no existia. De la mateixa manera, el judaisme s'havia de definir abans de ser el que és avui dia. Per aquesta raó, i per cap altra, gran part de la història jueva s'escriu en aquestes terres occidentals, com la càbala.
El judaisme té la seva història a Babilònia (Pèrsia) i després a Occident, per després dirigir-se a Jerusalem, on es rendeix culte al sant sepulcre del rei David, és a dir, Gengis Khan , abans de convertir-se en Crist. Les famoses croades, que oficialment funden el Regne de Jerusalem a l'Edat Mitjana, van ser el més semblant al regne bíblic d'Israel, abans de la gran manipulació. I, sí, aquest tema també es mereix un punt i a part.
És aleshores quan, des de Constantinoble, vençuda Troia, es controla Europa, i el seu exèrcit és el de l'Orde del Temple de Salomó. Els hebreus, jueus, tàrtars, funden l'Imperi Romà a Grècia, abans de crear el poder de la Roma italiana cristianitzada. Per això la primera Bíblia completada va ser grega, i no es va llatinitzar fins molt més endavant.
És a dir, això explica que el papat d'Avinyó no va ser una raresa, en què s'hi desplaça el papat de Roma. De fet, a Avinyó neix un pontificat jueu, que després es cristianitza i es desplaça a Roma. Quan? Quan el poder de l'emperador grec, tàrtar, de Constantinoble, és derrotat pels otomans, que són (per qui no ho sàpiga) un poder eminentment tàrtar vinculat al del llinatge de Gengis Khan . En aquesta línia, en caure l'emperador cau una escola sacerdotal que l'enlaira, com el protocrist, abans de crear el mite de l'actual Jesucrist històric. Tota aquesta gran manipulació és deguda, en definitiva, per ressuscitar el seu poder, i així es construeix al Messies. Per això, ni jueus ni musulmans creuen en el seu martiri i resurrecció. Per això els jueus han persistit fins a l'actualitat. I, per això, s'ha enviat la seva epopeia a la gran antiguitat i, pel camí, s'ha creat un poder artificial per al Crist i el cristianisme.
L'arrel imperial -europea- va ser tàrtara i jueva, aliada amb l'arrel grega, abans de desaparèixer i mutar cap al cristianisme romà-italià, i abans que les històries de França i Espanya s'encarreguessin d'esborrar el veritable passat occità, gascó i provençal, tal com va fer la història de Rússia amb el seu passat tàrtar, i tota Europa. En canvi, es crearà una altra història, eminentment manipulada, l'objectiu de la qual serà fer de Crist, i de Roma, el poder màxim. Així, es reescriurà la història real, que és molt més breu i recent, i en lloc seu es crearà una història immensa, dilatada, en què tots els historiadors seguiran, com un acte de fe, la cronologia que s'imposarà. La Santa Inquisició farà estralls a Europa. Europa portarà el poder del Preste Joan d'Etiòpia, del llinatge de Gengis Khan , que fins aleshores custòdia l'Arca de l'Aliança de Salomó, a Roma. Quan? El projecte de la colonització europea del món, després de la caiguda de l'imperi grec, de Constantinoble, marca aquest procés. De fet, encara que no es destaqui als llibres d'educació històrica bàsica, la colonització comença, oficialment, quan Portugal, l'any 1486 oficial, a data 1 d'octubre, envia dues expedicions a Etiòpia per demanar el suport del Preste Joan per sotmetre als seguidors de Mahoma. En aquesta empresa es creu que és la primera vegada que s'envolta Àfrica per mar, i quan es bateja l'extrem sud com a Cap de Bona Esperança. És a dir, la primera cosa que fa Europa, abans de colonitzar el món, és demanar el suport del garant de l'Arca de l'Aliança, el Preste Joan, del llinatge dels reis David i Salomó, i de Gengis Khan . En aquest sentit, a més, hi ha correspondència entre el Preste i les corts d'Itàlia i dels catalans, amb aquesta mateixa direcció, que a més parla d'unions matrimonials. Tot i que aquesta unió, oficialment, no es va arribar a consumar. D'altra banda, també és sabut que Cristòfor Colom va aspirar a comptar amb el suport del gran khan de la Xina. És a dir, del mateix poder tàrtar.
Així comença un segon projecte colonitzador, amb el suport del Preste Joan, just quan, segons la història oficial, el Papa de Roma revoluciona el món i decideix ocupar el lloc del Preste, amb la seva autoritat, i just quan el Preste la perd definitivament. Tal com es pot observar, el poder del Preste serà el del Papa de Roma. I aquest projecte colonial serà el darrer capítol de l'Apocalipsi, l'únic veritablement profètic. És a dir, tota la història dels quatre genets de l'Apocalipsi i la gran destrucció que dona lloc a una Aliança fa referència a la gran conquesta tàrtara, però l'anunci de la futura vinguda de l'àngel de Jesús, entès com un cavaller totpoderós que tornarà a dominar sobre tota la terra, és la manera com es presenta la Roma europea davant el món sencer, convençuda del seu èxit.
Així, Europa s'imposarà a tot el món, menys el Pròxim Orient. Però, al final, es pactarà amb els otomans. És la famosa aliança franco-otomana, que dura fins a temps de Napoleó. I la Companyia de Jesús s'encarregarà d'ocupar la resta dels imperis, fins i tot la Xina i el Japó, per imposar la cronologia oficial.
El seu projecte va ser imposar el poder de Crist a tot el món, però cada imperi havia creat la seva religió, i no es va poder cristianitzar tota la humanitat. Però, així mateix, sí que es va poder crear un mapa cronològic al qual tots els poders es van rendir.
Quan es va crear aquest mapa cronològic global encara hi havia consciència que tots els imperis de la Terra pertanyien al mateix llinatge. Fins i tot, a Amèrica, una qüestió que també es mereix un estudi a part.
I què va ser de la història de la terra occidental dels jueus? La família Nostradama, juntament amb l'autor de la Cronologia oficial, Scaliger, van liderar la gran manipulació de la història. Ells eren hereus del poder jueu que van amagar, encara que, probablement, no van existir realment. Van ser personatges creats. Darrere seu s'amaga el poder màxim eclesiàstic i imperial. A la seva manera, els Nostradama es remeten a la nostra Dama provençal, camuflada com Maria Magdalena. Nostradama significa la nostra dama, i és la Magdalena.
En aquesta línia, i ja per finalitzar, comentar que, al manuscrit de Joan de Nostradama, es diu que Gerard del Rosselló (qui s'uneix en matrimoni amb el llinatge carolingi, sent comte de Provença i el primer comte de París) és qui porta a la Magdalena a Europa. Segons aquesta història, i també l'oficial, reclama el cos de la Magdalena i fa construir l'església de Vézelay (a la Borgonya), en honor seu, on serà enterrada i jeu fins a l'actualitat. Vézelay és el temple benedictí medieval més gran.
És a dir, la Magdalena apareix aleshores, no farà 2000 anys. Arribats a aquest punt, la pregunta que ve a la ment, doncs, és: Qui va ser realment Maria Magdalena? Va ser la dona, la mare o la filla del rei de Tartària? (és a dir, la mare del llinatge jueu i tàrtar, després cristià, de tots els poders d'Europa occidental). Probablement keraita, jueva.
Aquest és el veritable Sant Grial, la veritable sang real, i la seva veritable història.
Bibliografia citada
[1] Mémoires en forme de chronique pour l’histoire de Provence / Jean de Nostredame [Manuscrit]. Description physique: Reliure cartonnée. Ex-bibliotheca sur étiquette imprimée collée au contreplat supérieur «Bibliothèque de Mle V. L. F. de Villeneuve Bargemont». Numéro d’inventaire ms. «7482» et mention ms. «M. Arbaud au contreplat sup. 102 f. parchemin (soit, 204 p.).
[2] L’histoire et chronique de Provence de Caesar de Nostradamus ,… où passent de temps en temps et en bel ordre les anciens poëtes, personnages et familles illustres qui ont fleuri depuis VC ans… Nostredame, César de (1553-1629). Auteur du texte. BnF, Bibliothèque nationale de France, département Centre technique du livre, Fol. Lk2-1408.
[3] Zuckerman, A. (1972). A Jewish Princedom in Feudal France. New York: Columbia University Press.
[4] Newton, I. (1733). Observations upon the prophecies of Daniel, and the Apocalypse of St. John. London: J.Darby and T.Browns in Bartholomew-Close.
[5] Hernández de Mendoza, D. (n.d.). El Becerro general, libro en que se relata el blasón de las armas que trahen muchos reynos y imperios, señoríos … y de la genealogía de los lynages de España y de los escudos de armas que trahen. Sede de recoletos: MSS/18244 V.1. Código de barras: 1001199011. Madrid.
[6] Graboïs, A. (1997). “Le «roi juif» de Narbonne”. Annales du Midi: revue archéologique, historique et philologique de la France méridionale, Tome 109, N°218, 1997. pp. 165-188.