Els imaginaris de l’origen de la vida, de la magnitud de l’espai còsmic, des de l’Univers a l’àtom, així com dels límits de la ment humana, han evolucionat al llarg de la història. Fent-ho, s’ha transformat el relat sagrat original de la Creació i s’ha deixat espai per a la recerca científica. Però aquest procés encara no s’ha completat, està pendent el desxifrar la veritable història de les religions i el constructe històric que s'ha falsejat al seu voltant. Vivim en un paradigma cronològic erroni, associat a la negació que representa no estar disposats a renunciar a la fantasiosa narrativa èpica que s’ha consensuat, incloent-hi la dels textos bíblics.
Resultat de l’autoritat del consens oficial, ens trobem molt limitats a l’hora de desenvolupar la capacitat d’iniciar la crítica cap al constructe històric, i més encara si aquesta afecta als textos sagrats. L’opció de transformar la història no es contempla, i menys de transformar el mapa cronològic. I en aquesta limitació estructural hi participa el cos científic que, mitjançant mètodes de datació com ara el del Carboni-14, tendeix a negar que tots els mitjans que utilitza es reforcen amb el mapa cronològic oficial. Tots ho fan, incloent-hi el del Carboni-14, que s’emmarca en un espai científic que es considera sòlid, però no ho és. Tots els mètodes s’aferren a l’encaix històric consensuat, amb l’agreujant que aquest s’ha establert abans del naixement del camp científic alliberat del braç censor. ( 1 )
Sense adonar-nos-en, al referir-nos a la història estem acostumats a buscar les peces d’un puzle, però mai qüestionem el puzle, que s’ha erigit com un constructe sagrat, i això no ens permet avançar en el coneixement de la història real ni fer un estudi rigorós sobre l’autenticitat dels seus fonaments documentals. No som capaços de constatar que les peces fonamentals d’aquest puzle són un encaix cronològic dubtós, ni d’obrir el camp de recerca que aquesta evidència planteja. Únicament s’ha tolerat una recerca al voltant de la falsificació documental, eminentment minoritària (perquè és delicada y sempre controvertida), que sempre segueix el patró d’evitar relacionar-se amb la responsabilitat de les autoritats establertes. S’obren tímides portes que apunten a la pràctica d’una deliberada manipulació, però són del tot insuficients.
Existeix una resistència científica que posa en evidència que, tal com demostren múltiples proves (no reconegudes pels estaments oficials que governen el món i tutelen les acadèmies d’història), vivim en un imaginari històric erroni, en què s’ha creat una ingent falsificació arqueològica i documental. Es tracta d’un camí traçat en els últims segles per diferents autors, com Isaac Newton o Alexander Morozov, que al segle vint-i-u està liderat per dos matemàtics russos, Anatoly Timofeevich Fomenko i Gleb Vladimirovich Nosovskiy. Però aquesta línia d’investigació ha estat subjecte a una poderosa desautorització. ¿Per què? Per tot el que representa. Representa el darrer gran desafiament paradigmàtic de la humanitat. Per aquesta raó, per obrir-li pas cal, abans, comprendre com es comporta el coneixement i la ciència humanes.
La ciència evoluciona i amb ella l’espai paradigmàtic de la raó humana. Fent-ho, s’amplia i es transforma l’abast del coneixement i se li dona continuïtat, però només en determinats casos la ciència és capaç de qüestionar-se a sí mateixa. El filòsof de la ciència i historiador nord-americà Thomas Samuel Kuhn (1922-1996), al seu llibre L’estructura de les revolucions científiques (1962) desenvolupà aquesta idea popularitzant el concepte de “paradigma científic”. Kuhn desxifrà que el coneixement científic respon a cosmovisions paradigmàtiques que evolucionen seguint un determinat patró. Segons indica, el coneixement evoluciona juntament amb els paradigmes que creen les diferents cosmovisions al llarg de la història. L’inici del procés parteix d’una etapa “precientífica”, que crea les bases d’un paradigma sobre el qual es construeix el que ell anomena una “ciència normal”, fins que entra en crisi a través de les anomalies o contradiccions que no pot o no sap reconèixer, i és capaç de crear un nou paradigma que condueix a una “ciència revolucionària”. Quan això succeeix, es crea un pols entre els defensors i els detractors del nou escenari, fins que es normalitza un nou estadi que crea una nova cosmovisió i una “ciència normal” renovada. Aleshores, el procés torna a començar i el món científic comença a produir coneixement en base a aquests canvis, renegant de l’etapa anterior.
Kuhn (1962) desenvolupà la crítica al coneixement científic i amplià la ja desenvolupada per Karl Popper el 1934 amb l’obra La lògica de la recerca científica, en què s’hi tractava la tendència a desenvolupar coneixement creant marcs fiables de recerca amb la finalitat d’obtenir uns resultats desitjats. O dit d’una altra manera, s’hi denunciava que els científics creaven mètodes de contrastació que es manipulaven, triant els que els convenia i eliminant aquells que qüestionaven o posaven en dubte allò que es volia demostrar.
La història del coneixement demostra que l’adaptabilitat del coneixement a la voluntat humana, al desig de racionalitzar allò imaginat, es compleix, de la mateixa forma que es compleix el patró de la negació i la resistència al coneixement quan nous paradigmes demanen obrir-se pas. En són exemples les aportacions de Nicolau Copèrnic (Koppernigk, 1543), Giordano Bruno (1582; 1584), Johannes Kepler (1609; 1619), Galileo Galilei (1623) i Isaac Newton (1687) al tractar el tema de les lleis del cosmos. El seu treball va ser rebutjat i abans de ser acceptat va haver de lluitar contra la cosmovisió cristiana de l’època, en què la Terra era el centre de l’Univers. Amb aquest gir paradigmàtic van canviar moltes coses, destacant l’escala espacial de la realitat imaginada i posant en dubte la voluntat de Déu, sense arribar a destronar a l’autoritat religiosa de referència. Però aquest canvi paradigmàtic estructural no ha estat l’únic en els darrers segles. De fet, se n’han produït varis, que han obligat a transformar la dimensió de l’abast de la raó humana. Després del gir còsmic va aparèixer l’obra L’origen de les espècies de Charles Darwin (1859), que va alterar d’arrel el sentit de l’origen de la vida i de les espècies, i va fer repensar la història humana. ¿Per què? Des d’aleshores es va començar a acceptar que la seva edat tenia milions d’anys, resultat d’una evolució que ens unia a totes les espècies com a una obra conjunta, en què l’ésser humà era un primat, com els micos, dotat d’un cervell més voluminós. Amb aquesta cosmovisió naixia l’imaginari actual de la “pre-història”. Paral·lelament, es creà l’espai per a la recerca microscòpica, arribant al descobriment de l’àtom, creant la Taula dels elements químics que engloben l’Univers i naixent la física quàntica.
Amb l’aparició de la cosmovisió de l’evolució del mico a l’homo sàpiens s’ha incorporat la idea de la prehistòria i de l’inici de la cultura, a la que s’hi ha adaptat el mapa cronològic. La història resultant té centenars de milers d’anys. Però abans hi havia una història escrita, sense prehistòria, que començava amb la creació de l’home a imatge i semblança de Déu, i començava set mil anys enrere (fent coincidir el calendari bíblic amb l’oficial), que s’afirma està documentada resseguint un llinatge.
D’aquesta manera, es constata com en poc més de dos segles s’ha ampliat la cosmovisió de l’espai i del temps, i l’abast del món científic, que s’ha separat ostensiblement de la narrativa de la fe religiosa. Des d’aleshores s’han creat fractures entre les cosmovisions simbòliques i les racionals. Però les lleis de l’Univers i les de la ment humana segueixen essent objecte d’estudi, perquè encara se’n desconeix la seva correlació. I mentre existeixi aquest dubte es deixa espai per a un imaginari tolerat, que conviu amb diversos corrents de pensament i múltiples variants en nom de fes o místiques que uneixen la humanitat i als éssers vius a una certa divinitat o realitat que, aparentment, ens sobrepassa. Aquest espai paradigmàtic, confús i estimulant, caracteritza a l’inici del segle vint-i-u.
Es posa en evidència, per tant, que el mètode científic és manipulable, com ho és la cosmovisió de la realitat, i evoluciona resseguint una narrativa consensuada. En aquesta línia, Jürgen Habermas, en el seu llibre Teoria de l’Acció Comunicativa, de 1981, avança en aquest plantejament reflectint la capacitat de l’ésser humà d’instrumentalitzar la raó i el llenguatge comunicatiu per crear la pretensió d’una “validesa”, associada al poder que genera. Habermas ha desenvolupat la lògica de la lluita de l’emancipació social que s’atribueix a Karl Marx i l’ha traslladada a l’àmbit simbòlic. Posa en crisi, de forma concloent, la capacitat de crear fantasies i pseudo-realitats en nom del discurs, la narrativa del llenguatge i altres instruments creats amb el raciocini al servei del poder i pel control social. D’això tracta el nou paradigma cronològic. Tracta de trencar la lògica del poder simbòlic creada a través d’una història i un mapa cronològic altament manipulats per qui ostenta el poder i el control social.
En certa manera, les aportacions d’aquests autors representen l’estat més avançat d’un debat crític amb les debilitats del raciocini iniciat amb les obres d’Immanuel Kant, que als anys 1781, 1788 i 1790 publica Crítica a la raó pura, Crítica a la raó pràctica i Crítica del judici, respectivament, i esdevé la principal referència filosòfica de l’Era Contemporània. Abans, s’hi troba l’aportació del rabí Baruch Spinoza, que l’any 1677 publica l’obra pòstuma Ethica ordine geometrico demonstrata, en què, tal com ho fa Kant, es filosofa a Déu i s’arriba a definir que l’ètica ve a ser la lògica de tota essència que aspira a persistir en el seu ser. És a dir, explora la lògica de la supervivència de tota realitat, ja sigui real o simbòlica. L’ètica d’Spinoza representà la constatació de les equivalències entre la teologia i la política que ja desenvolupà anys abans, el 1670, al llibre Tractat teològic-polític, que l’enfrontaren amb els estaments jueus, protestants i catòlics. De fet, Spinoza va ser qui va arribar més lluny, més encara que Popper, Kuhn i Habermas, i des de llavors ningú ho ha igualat, en la mesura que apunta a la qüestió del saber fonamental: a la construcció de Déu. Per aquesta raó, Ethica es va publicar després de la seva mort, i sota pseudònim.
És a dir, el significat de la història, dels textos sagrats, de la filosofia i de la ciència s’ha transformat ostensiblement al llarg dels segles disset, divuit, dinou i vint. Però també el del mapa cronològic. I s‘ha transformat sense desxifrar encara com i quan es va crear.
Oficialment, es disposa d’una extensa documentació que ens informa de les equivalències entre diferents calendaris creats des de diferents entorns culturals i religiosos, i aquest encaix es crea abans de l’acceptació de l’escenari espacial-temporal contemporani . Gràcies a aquesta recerca s’ha establert una lògica de la història i, amb ella, una cosmovisió que ens trasllada a un passat èpic i mitològic que, des de fa pocs segles, conviu amb l’imaginari de la prehistòria. Però la història antiga es correspon amb una cosmovisió paradigmàtica creada en paral·lel a la reconstrucció de les grans civilitzacions clàssiques, que s’origina amb l’imaginari de l’Era Moderna, abans d’incorporar les lògiques de l'ordre de l'univers, de l'escala microscòpica i de l'evolució de les espècies. Així mateix, tot i els dubtes raonables que això planteja, la veracitat de la història es considera contrastada i ben documentada. D’alguna manera, la història ha mutat, però s’ha anat consolidant sense una actitud prou crítica, que dubti de la veracitat del mapa cronològic i, per tant, posi sobre la taula la possibilitat que la història antiga i els seus mites siguin una invenció, com han demostrat Fomenko i Nosovskiy (2005) i corrobora aquest treball.
Amb una simple ullada crítica es pot resseguir part de les evidències que Fomenko i Nosovskiy han desxifrat científicament mitjançant mètodes de datació astronòmics i estadístics concloents. De fet, haurien de ser suficients, però no aconsegueixen encaixar a la consciència científica per la lògica de la debilitat raonada del comportament humà. Per exemple, hi ha l’evidència d’un fil lineal entre l’art, l’enginyeria, l’arquitectura, la ciència i la filosofia de l’imaginari grecorromà i el del Renaixement. Sorprèn en gran manera que tot s’abandonés i es reconstruís per si sol després de mil anys. Es busquen raons complexes que justifiquen els mil anys que els separa, però no hi ha un debat capaç de plantejar l’evidència d’aquesta incongruència, que implica posar sobre la taula la hipòtesi de mil anys afegits. En general, es declara com a ben documentat tot allò anterior a l’Edat Mitjana, quan és aleshores quan apareix l’enginyeria, l’art, l’arquitectura, la política parlamentària, la justícia, la filosofia, la banca, el control documental, el control del temps, els contractes i els cognoms, els mapes, les xarxes de comunicació, les universitats i la ciència. És a dir, apareix la civilització en un determinat moment, iniciant un creixement exponencial del progrés i el coneixement que no té marxa enrere.
D'aquesta manera, pel que fa a l'antigor, apareixen diversos anacronismes. Com s'ha indicat, destaca la duplicitat entre el desenvolupament medieval i l'equivalent de l'era dels grans clàssics grecorromans, però n’hi ha altres. D'una banda s’hi troba la incongruència arqueològica que existeix entre l’abast de la documentació egípcia i els buits de la resta de civilitzacions contemporànies. De l’altra, destaca la il·lògica de la involució tecnològica entre les pròpies cultures civilitzades.
Respecte al primer cas, ressaltar que hi ha un llegat egipci ben conservat en la forma de grans temples en bon estat de conservació, sepulcres i papirs egipcis, juntament amb mobles, pintures, objectes i altres documents, que informen d’una cultura avançada, que la història oficial situa milers d’anys enrere. Però, en canvi, hi ha el més absolut buit equivalent en relació a fets contemporanis com l’antic Israel o Babilònia, dels què no s’han conservat documents, mobles, pintures, sepulcres ni grans temples. I tot això forma part d’un altre enigma al qual se li busca donar explicació. De la mateixa manera, l’antiga Roma, posterior a l’Egipte faraònic, no ha conservat els documents escrits, ni els mobles ni els grans sepulcres per als emperadors o l’alta noblesa que sí que ha conservat Egipte. Però a aquesta contradicció també se li dona una explicació.
Respecte al segon cas, destaca el desordre de la lògica de l’avanç tecnològic respecte als productes que en són testimoni i al temps en què s’ubiquen. Per exemple, s’ha situat en un temps immemorial a la piràmide més perfecta, la de Keops, fent-la anterior a la resta, que són molt més rudimentàries. Altrament, els arqueòlegs no saben com justificar aquesta colossal obra d’acord amb el desenvolupament tecnològic de l’època. Limitats per la inèrcia del consens acadèmic, s’aferren a dir que fa milers d’anys, sense maquinària apropiada, s'esculpien grans blocs de pedra que eren cautelosament col·locats amb una precisió mil·limètrica per a l'execució de grans temples que, per si fos poc, incorporen lleis matemàtiques i un coneixement excepcional del firmament. Tot això es realitzava amb la força bruta dels esclaus, que utilitzaven metalls rudimentaris, fustes i cordes, i eren capaços de carregar les peces llaurades en vaixells (no es sap com) per després arrossegar-les per la sorra, cosa que no és possible. Resulta evident que tot això no pot ser contemporani a la prehistòria, i que els blocs de pedra són artificials, fets in situ, a partir d’una tècnica que es pot constatar avui en dia, o bé que han estat tallats, esculpits i transportats mitjançant una maquinària moderna.
Però ningú gosa contradir al relat històric oficial, ni els més temeraris, d’acord amb el patró de la prudència (o comoditat) acadèmica, si bé s’ha desenvolupat un fenomen paral·lel digne d’estudi. Davant de la impossibilitat de raonar la incongruència creada entre el temps cronològic i el desenvolupament científic, en una era en què la humanitat ha explorat altres planetes i s’ha posat de moda la visualització d’objectes voladors inexplicables, s’ha anat imposant la tesi de que tot té un misteriós origen que, potser, és alienígena. Al costat d’una irracionalitat històrica s’ha edificat tot un imaginari fantasiós que, per acabar-ho d’adobar, ha fet escola. N’és un exemple l’obra de l’escriptor suís Erich Anton Paul von Däniken, que l’any 1968 publica Records del futur, en què arriba a la conclusió que la civilització humana va ser instruïda per éssers d’altres planetes, de manera que l’enigmàtica civilització avançada de la gran antigor queda resolta. La tesi és que “ells van construir aquells temples tan precisos en un temps en què la humanitat era primitiva”. Això és el que passa quan es juga a manipular el temps. Aquest home ha venut més de seixanta milions d’exemplars dels seus llibres, ha alimentat la ciència-ficció i, fins i tot, ha estimulat una nova espiritualitat. Ell va tenir una idea, i el culte al sector de l’entreteniment, lucratiu i popular, feu la resta.
És a dir, hi ha evidències de múltiples contradiccions històriques i peces que no encaixen en el mapa cronològic, i, resultat d’una manipulació monumental, s’han creat fantasies monumentals.
Arribat a aquest punt de la dissertació, s’entén millor perquè no s’ha desenvolupat la crítica al mapa cronològic. La recerca del dubte cronològic fa temps que s’investiga, però no compta amb el recolzament tàcit de la fantasia creativa. Tot el contrari, es topa contra la resistència de l’estatus quo tutelat pels poders que governen l’Acadèmia, i contra el rebuig que representa assimilar que vivim en un engany històric, simbòlic i documental, que en certa manera és vergonyós. La simple idea d’aquest parany és de bon inici tan lamentable que abans d’acceptar-la és més senzill despreciar-la. És un tabú per a la consciència col·lectiva.
L’engany històric està documentat, i es coneix des de fa temps. La crítica al mapa cronològic existeix des del moment en què es crea el mapa cronològic oficial, com una denúncia a la creació arbitrària de la història que es basa en fets que van tenir lloc durant l’Edat Mitjana. La historiografia oficial fa d'Eusebi de Cesarea i Sant Jeroni (tots dos del segle quatre) els "pares" de la cronologia, al costat del text bíblic. Però els qui van construir la cronologia van ser Joseph Justus Scaliger, amb les seves obres De emendiatone temporum (el 1583) -un any després de crear el calendari gregorià- i Thesaurum temporum (el 1606), i Dionís Pétau o Petavius amb la seva obra De doctrina temporum (el 1627). París va ser l'escenari d'aquestes obres. Tots dos eren religiosos cristians, com els principals historiadors de l'època, als quals convé afegir els cronistes reials. És a dir, església i poder polític eren els qui lideraven l'imperi de la construcció de la història, en una pràctica que es manté fins al segle dinou, quan s’institueix l’ensenyament universal de la història. Tots dos mostren el mapa temporal amb detallades taules, basades en la tradició, sense cap altre fonament que el prestigi atribuït a les seves fonts. Scaliger va reconstruir la crònica d'Eusebi de Cesarea, que fins llavors estava incompleta, i les històries egípcia, persa, babilònica, jueva, grega i romana, des de la Creació de Déu, és a dir, des d’Adam i Eva. Segons els seus càlculs, l'any 1492 després de Crist es corresponia a l'any 7000 des de la Creació, basant-se en el calendari bizantí. D'aquesta manera, aquesta data singular coincidia amb el descobriment de "nou món" que donaria inici a una nova era, cristiana i romana.
Tal com han explorat i desxifrat Fomenko i Nosovskiy (2005a), les obres dels grans historiadors clàssics es van publicar al segle quinze i no va ser fins al segle setze que es va construir el mapa cronològic oficial. I és a partir d’aleshores que es genera la controvèrsia històrica.
Fomenko i Nosovskiy (2005a) han recollit la història de la denúncia al mapa temporal de la historia, documentant i ampliant la feina feta per Morozov (1914; 1941; 1998). Informen de les aportacions de De Arcilla (segle setze), professor de la Universitat de Salamanca; del físic, matemàtic, teòleg i historiador anglès Isaac Newton (1643-1727); del científic alemany Jean Hardouin (1646-1729); del secretari personal del tsar rus Pere el Gran, en Petr Nikiforovich Krekshin (1684-1763); del filòleg alemany Robert Baldauf (segles dinou i vint); de l’historiador anglès Edwin Johnson (1842-1901); del científic i enciclopedista rus Nicolay Alexandrovich Morozov (1854-1946), que fou qui convertí la cronologia en una ciència; així com del científic i advocat alemany Wilhelm Kammeyer (finals del segle dinou a 1959); del metge psicoanalista Immanuil Velikovskiy (1895-1979); i dels alemanys Uwe Topper (1940-actualitat) i Heribert Illig (1947-actualitat). Tots ells han posat en dubte el mapa cronològic, l’han comprimit i han denunciat la seva manipulació i/o falsificació, directa o indirectament. Fins i tot, Isaac Newton (1733) va deixar escrit, a la seva obra pòstuma, que tot es refereix a en prou feines quatre segles d’història medieval. L’aportació del científic Isaac Newton a la comprensió de la creació de la història, i dels textos sagrats, es troba a les seves darreres dues obres publicades, als anys 1725 (The Chronology of Ancient Kingdoms Amended. To which is Prefix’d, A Short Chronicle from the First Memory of Things in Europe, to the Conquest of Persia by Alexander the Great) i 1733 (Observations upon the prophecies of Daniel, and the Apocalypse of St. John), de les què n’ha desaparegut el material del treball associat.
Però Fomenko (1945-actualitat) i Nosovskiy (1958-actualitat) han construit les bases del nou paradigma cronològic. La seva recerca, coneguda com la Nova Cronologia, és el fonament científic de la reconstrucció del mapa cronològic. Junt amb d’altres col·laboradors (Tatiana Nikolaevna Fomenko i Vladimir Vyacheslavovich Kalashnikov), han recollit el testimoni del dubte cronològic i l’han desenvolupat. Mitjançant l’anàlisi astronòmica, estadística i històrica han desenvolupat el fonament d’una reconstrucció integral del mapa cronològic oficial, que permet dotar d’un nou significat al constructe històric i, complementàriament, explorar la lògica del seu origen. El seu treball identifica múltiples proves i evidències que indiquen que hi ha raons per a dubtar del rigor i la veracitat del mapa cronològic oficial fins al segle disset, posant en dubte el sentit i el significat de tota la història escrita fins aleshores. Resultat d’aquest treball, es conclou que la història realment documentada és molt més breu, de manera que s’ha dilatat artificialment. La història de la civilització humana té tot just un mil·lenni, i els textos sagrats de les grans religions es refereixen a fets ocorreguts aleshores. El cas de la crònica judeocristiana i mahometana es refereix a fets dels segles dotze al disset. (2 )
Tot i tractar-se d’un tema eminentment controvertit, amb la finalitat d’aprofundir en el seu estudi i convidar a la comunitat científica global a unir-se a aquest projecte, la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy es presenta com una hipòtesi teoritzada i verificada experimentalment amb mètodes científics. Però, com s’ha dit, els seus resultats, en la mesura que afirmen que l’eix central de la cronologia oficial és el resultat d’una manipulació i de nombrosos errors acumulats, són posats en dubte. Costa d’acceptar per la magnitud de la tragèdia que representa per als amants de la història i de l’erudició acadèmica. Per aquesta raó, la crítica evita l’evidència de les dades obtingudes, que demostren que els sistemes de datació comuns s’han estructurat al voltant d’una cronologia errònia i que, per tant, la història real és diferent a l’oficial. Tal com indica Thomas Kuhn (1962), es tracta d’una ciència revolucionària que es troba en la fase de resistència per part dels qui es senten desautoritzats. És a dir, gairebé tothom. La consciència col·lectiva no està disposada a acceptar la renúncia a tot l’espai mental de la història i els seus símbols.
En aquesta línia, la Cronologia X-185 treballa amb la de Fomenko i Nosovskiy, amb la vocació de comprendre-la i ampliar l’abast de la seva reconstrucció, per empènyer al nou paradigma cronològic fins a transformar-lo en una ciència normal, amb tot el que això implica. Es tracta d’una hipòtesi desenvolupada des de Barcelona, que complementa el treball dels matemàtics russos, amb qui l’autor col·labora amistosa i voluntàriament des de l’any 2015. ( 3 )
Bibliografia
Bruno, G. (1582). De Umbris Idearum. París.
---- (1584). De L’Infinito Universo E Mondi. Venècia.
Darwin, C. (1859). On the origin of species. London: John Murray.
Fomenko, A. T. et Nosovskiy, G. (2005a). History: Fiction or Science?. NUMBERS AGAINST LIES, Vol 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005b). History: Fiction or Science?. ANTIQUITY IS MIDDLE AGES. Vol 2, Book 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005c). History: Fiction or Science?. WE CHANGE DATES – EVERYTHING CHANGES. Vol 2, Book 2. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005d). History: Fiction or Science?. STARS TESTIFY. Vol 3, Book 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005e). History: Fiction or Science?. NEW CHRONOLOGY OF RUSSIA. Vol 4, Book 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005f). History: Fiction or Science?. THE MIRACLE OF RUSSIAN HISTORY. Vol 4, Book 2. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005g). History: Fiction or Science?. EMPIRE. Vol 5, Book 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005h). History: Fiction or Science?. HEYDAY OF THE TSARDOM. Vol 5, Book 2. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005i). History: Fiction or Science?. BIBLICAL RUSSIA. Vol 6, Book 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005j). History: Fiction or Science?. THE SETTLEMENT OF AMERICA BY RUSSIA-HORDE. Vol 6, Book 2. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005k). History: Fiction or Science?. SEVEN WONDERS OF THE WORLD. Vol 6, Book 3. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005l). History: Fiction or Science?. WESTERN MYTH. Vol 7, Book 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
Fomenko, A. T., Fomenko, T. N., et Nosovskiy G. V. (2005a). History: Fiction or Science?. CELESTIAL CALENDAR OF THE ANCIENTS. Vol 3, Book 2. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
---- (2005b). History: Fiction or Science?. RUSSIAN ROOTS OF THE "ANCIENT" LATIN. Vol 7, Book 2. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.
Galilei, G. (1623). Il Saggiatore. Florència.
Habermas, J. (1981). Theorie des kommunikativen Handelns. Frankfurt am Main.
Kant, I. (2002). Crítica de la razón pura. Edició original en alemany, de 1781, titulada Kritik der reinen Vernunft. Madrid: Editorial Tecnos (Grupo Anaya).
---- (2013a). Crítica de la razón práctica. Edició original en alemany, de 1788, titulada Kritik der praktischen Vernunft. Madrid: Alianza Editorial.
---- (2013b). Crítica del juicio. Edició original en alemany, de 1790, titulada Kritik der Urtheilskraft. Barcelona: Espasa Libros.
Kepler, J. (1609). Astronomia nova. Praga.
---- (1619). Harmonices mundi. Linz.
Koppernigk, N. (1543). De revolutionibus orbium coelestium. Nuremberg: Johann Petreius.
Kuhn, T. (1962). The Structure of Scientific Revolutions. Chicago: University of Chicago Press.
Marfull, A. (2019). “El punt dèbil del mètodo del Carboni-14: el mapa cronológico oficial”. A chronologia.org. Moscou: autedició. En línia: //chronologia.org/catalan/articles/un_nou_paradigma.html [Consulta octubre de 2019].
Marx, K. (1971). Elementos fundamentales para la crítica de la economía política (borrador) 1857-1858. GRUNDRISSE. Edició original en alemany, de 1857-1858, titulada Grundrisse der Kritik der polistischen ökonomie (Rohentwurf). Madrid: Siglo XXI.
---- (1974). La miseria de la filosofía. Edició original en francès, de 1847, titulada Misère de la philosophie. Réponse à la Philosophie de la misère de Proudhon. Gijón: Ediciones Júcar.
---- (2007). El Capital. Crítica de la economía política. Edició original en alemany, de 1867, titulada Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie. Madrid: Ediciones Akal.
---- (2010). Manuscritos de economía y filosofía. Edició original en alemany, de 1932, titulada Ökonomisch-philosophische Manuskripte, d'un text original escrit l'any 1844. Madrid: Alianza Editorial.
Newton, E. (1687). Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. London: S. Pepys, Reg. Soc. Presas.
---- (1690). An Historical Account of Two Notable Corruptions of Scripture. Carta enviada al seu amic John Locke, publicada per primer cop en anglès l'any 1754.
---- (1728). The Chronology of Ancient Kingdoms Amended. To which is Prefix’d, A Short Chronicle from the First Memory of Things in Europe, to the Conquest of Persia by Alexander the Great. París: Gavelier.
---- (1733). Observations upon the prophecies of Daniel, and the Apocalypse of St. John. London: J.Darby and T.Browns in Bartholomew-Close.
Petavuis, D. (1627). De doctrina temporum. Paris.
Popper, K. (1980). La lógica de la investigación científica. Edició original en alemany, el 1934, titulada Logik der Forschung. Madrid: Tecnos (Grupo Anaya).
---- (1989). Conjeturas y refutaciones. El desarrollo del conocimiento científico. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica.
Scaliger, J. J. (1583). De Emendiatone Temporum. París: Apud Sebastianum Nivellium.
Spinoza, B. (2011). Ética. Edició original en llatí, de 1677, titulada Ethica ordine geometrico demonstrata. Madrid: Alianza Editorial.
---- (2012). Tratado teológico-político. Edició original en llatí, de 1670, titulada Tractatus theologico-politicus. Madrid: Alianza Editorial.
Van Daniken, E. (1986). Recuerdos del futuro. Barcelona: Plaza & Janés Editores.
