Aquest exercici segueix un procediment d'anàlisi circular i sistemàtica (des de diferents lectures complementàries), amb la finalitat d'aprofundir i contrastar les proves i les evidències de la manipulació integral de la Història Global, en especial al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX.
Amb la finalitat de complementar la reconstrucció històrica de referència introduïda per la NC, aquest exercici segueix aquest plantejament:
- Assumir determinades premisses a priori,
- incorporar una hipòtesi d'exploració sobre la qual estructurar la recerca i,
- contrastar la hipòtesi proposada.
No és una reconstrucció global ni definitiva, només és una aproximació que pretén ampliar l'espai d'anàlisi i la reconstrucció feta, a partir d'una hipòtesi principal o de referència, per la NC.
Complementàriament, s'incorpora un nou actor a la NC: els Làscaris Comnè. Ells són la família que es declara descendent d'Andrònic Comnè (Crist), i és la legítima portadora dels drets de l'Imperi Grec. Són els Làscaris Comnè que la Història Oficial fa emperadors de Nicea i trasllada a Europa Occidental al segle XIII. Segons aquest exercici, són a l'arrel dels Habsburg i del Sacre Imperi, que haurien fet seu l'escut Làscaris, i a l'arrel dels Borja, que haurien dissenyat el projecte del Vaticà des d'Itàlia, en un pacte entre els poders cristians europeus. Els Habsburg serien un llinatge reformat a Àustria, però els Làscaris Comnè haurien persistit en la seva vocació originària: reclamar els drets reals, no crear-ne uns de falsos, com a garants del projecte hel·lènic constantinià. La seva història és, literalment, fascinant.
Les premisses principals són que al llarg de la segona meitat del segle XVII, i especialment del segle XVIII i principis del XIX, es modifica el relat històric a escala global. Fins al segle XVII existeix una cosmovisió imperial, global, en el govern dels pobles del món, dirigit des de l'eix Nil-Volga. És a dir, es tracta de l'imperi egipci, grec i romà segons la Història Oficial, amb la peculiaritat que és un imperi que inicia la seva expansió al segle XII i al segle XVII pateix la seva implosió, resultat de l'aparició de múltiples nacions. En aquest escenari, és d'especial interès el fet que el personatge de Jesús és, en origen, el mateix que el Buda i el Krishna, i es correspon a una visió idealitzada de l'inici d'una estirp que s'estén per Euràsia, Àfrica i Amèrica de forma intensiva al llarg dels segles XIV-XVI. Aquest episodi es correspondria amb l'expansió grega fins a Pèrsia, amb les incursions gòtiques de l'època romana i amb l'expansió mongol de l'Edat Mitjana fins als segles XVII-XVIII. Jesús seria, com pauta la NC, l'equivalent a Alexandre Magne. Tots dos viuen 33 anys i són jutjats sense misericòrdia pel seu propi poble. Tanmateix, per la reconstrucció històrica que aquí es proposa es destaca el fet que no és fins al segle XVIII que es manipula i, en certa manera, es reconstrueix el relat històric. Com diu la NC, la referència principal és el mapa cronològic de les civilitzacions antigues promogut per J.J.Scaliger, del 1583, després de la incorporació del calendari Gregorià, el 1582, però aquesta obra s'hauria fet al segle XVIII, no al XVI. Aquesta hipòtesi està argumentada, Tal i com destaca la NC, els llibres dels segles XV i XVI s'escriuen als segles XVII i XVIII, donant a entendre que la impremta es crea al segle XVII o que, en darrer terme, es cremen o fan desaparèixer tots els llibres anteriors. Doncs bé, una d'aquestes obres seria la reconstrucció cronològica d'Scaliger. És a dir, s'escriu aquesta història en l'apogeu de les pretensions europees pel control del Món. Segons aquest plantejament, conflueixen, als segles XVIII i XIX, les etapes més intenses de la colonització mundial així com la manipulació de la Història, en la seva totalitat. El Vaticà, tal i com documenta i explora la NC, apareix també aleshores, al tombar dels segles XVII i XVIII. L'arquitectura, ornamentada i barroca, i la seva monumentalitat, reforça aquest escenari.
La hipòtesi d'exploració de la NC que aquí es proposa és senzilla, i alhora clara i entenedora, si es comprèn el procés de creació, manipulació i reconstrucció del relat històric manipulant l'ordre dels fets i creant un escenari cronològic dilatat en la seva totalitat. Es basa en mostrar com, entre l'any del martiri de Crist (que seria l'any "0", com en l'antic calendari d'Alexandria, que es basa en el martiri d'Alexandre Magne, datat antigament el 312 aC.) i l'any 1185 dC. (any en què, segons la NC, té lloc el martiri real) hi ha dos salts cronològics. En primer lloc un salt de 1000 anys, tal i com s'indica explícitament al relat de l'Apocalipsi bíblic, i en segon lloc un salt complementari de 185 anys, per raons d'un canvi de poder. El primer salt serveix per crear el mite de la Pax Romana i per immortalitzar a Crist. El segon serveix per esborrar el passat recent, creant-ne un de nou. D'aquesta manera, s'haurien escrit 185 anys dos cops, i fent-ho s'hauria deixat escrita la història oficial distorsionada, però codificada. Resultat del treball, es conclou que la duplicitat és, realment, triple, i que el relat dels 185 anys s'hauria triplicat, fins a "omplir" 555 anys, un número que, per altra banda, resulta significatiu. És a dir, al llarg del segle XVIII es reescriu la història, de forma intensiva, en un projecte que es manté al llarg del segle XIX i també al XX. Com es va fer? destruint el passat i suplantant-ho per un altre? Aquesta és una opció, però n'hi ha una de complementària. Es pot deixar el passat desubicat, destruint o manipulant documentació, i crear un futur. És a dir, si es vol reescriure el passat escrit es pot escriure un espai temporal nou, no cal esborrar l'anterior. Per aquesta raó, tal i com aquí es proposa, es fa un salt al calendari de 185 anys al futur, i es reescriuen els anteriors 185, manipulant mínimament el passat real. Aquesta opció és vàlida per la recerca de la NC. Aquesta empresa pot semblar complexa, però no ho és si es contempla el fet que al segle XVIII hi conviu la Santa Inquisició, la Companyia de Jesús, l'Absolutisme il·lustrat i la Francmaçoneria, mentre Europa es proposa imposar la seva "moral", la seva "religió", la seva "política" i els seus "privilegis" mentre colonitza el Món. Si es va proposar tot això i, en gran part, ho va aconseguir, per què no s'hauria de proposar imposar la seva "història"?
L'exploració principal que es proposa investigar és el trasllat del poder a Europa Occidental entre els segles XVII i XVIII, emmarcat en l'espai de recerca que ofereix la NC. Concretament, s'explora el sentit de l'Arca de l'Aliança de l'Apocalipsi (que la Bíblia situa clarament poc més endavant del segle XIII) i l'evolució del símbol de Crist fins a la versió moderna. Pel camí està el fil del Gran Khan, que està emparentat oficialment amb el llinatge del propi Imperi Romà, dels Comnè, i té en el seu conqueridor d'Europa el símbol del catolicisme: el Vaticà. Batu Khan, el conqueridor mongol d'Europa (i fundador de l'Horda russa), posà el nom original del Vaticà. Per aquesta raó resulta coherent plantejar que el Papa fou, en realitat, el darrer Gran Khan, després d'haver-ho estat el Preste Joan, que hauria custodiat l'Arca.
La NC, per qui no hi estigui avesat, mostra que els papes de Roma són una recreació inventada als segles XVII-XVIII, feta per l'Orde Benedictí, juntament amb les genealogies dels principals corrents monàrquics d'Europa. De fet, tant el Papa com el Sacre Imperi Romà Germànic apareixen al mateix instant, i tots dos s'apropien dels poders i dels símbols imperials. La NC demostra, mitjançant taules comparatives de les genealogies dels emperadors del Sacre Imperi, que són una còpia dels poders dinàstics de l'Horda imperial, que es repeteixen en les cròniques bíbliques dels Reis d'Israel i amb diversos episodis dels papes i els emperadors de la Roma oriental i occidental. És a dir, que són un poder inexistent fins, aproximadament, la segona meitat del segle XVII. Per tant, fou un poder efímer que, en el marc de la NC, assumí i dirigí el repte, imperial, de reconstruir la Història, abans del seu ocàs que té lloc al segle XIX.
De fet, el vincle entre el Gran Khan, el Preste Joan i el Papa de Roma té molt de sentit. Les cròniques del Gran Khan, que es publiquen a partir de la segona meitat del segle XVIII (no abans) indiquen com, després d'ocupar Euràsia, es crea el poder del Preste Joan, que s'instal·la al sud d'Egipte, a Abissínia (on ara hi ha Etiòpia). Aquest líder, esborrat de la memòria col·lectiva del cristianisme, és el líder del Món fins al segle XVI, segons la Història Oficial, encara que s'ignori arreu. Però és molt més que això. Ell custòdia l'Arca de l'Aliança de Salomó, i ell està representant, en tots els mapes de l'antigor, amb els símbols que, als segles XIX-XXI, llueix el Papa de Roma. La tiara papal, amb tres corones, i la triple creu, que es consideren símbols únics del Papa, són els símbols evidents i contrastables del Preste Joan. Fins i tot, els símbols que llueix el Preste Joan no apareixen a Roma en cap mapa. Actualment, al segle XXI, l'estirp dels emperadors d'Etiòpia són els Mestres de l'Orde de l'Arca de l'Aliança (honorant al Rei Salomó i a la Reina de Saba) i de Santa Maria de Sió.
Com s'ha indicat, els mongols representen, segons la NC, al poble de pastors d'Israel, al poble de Déu. "Mongol" significa la "capçalera del món". Als segles XVII-XVIII, però, tal i com aquí s'explora, aquesta capçalera es trasllada a Occident, a la Gàl·lia (que voldria dir "capçalera") i a totes les terres properes (Portugal, Galícia, Gal·les...).
Resumint, l'exploració principal que es proposa investigar aquest diagrama és si, resultat d'un trasllat dels poders d'Egipte (Etiòpia) a Roma, al llarg dels segles XVII-XVIII, l'autoritat del Gran Khan es trasllada a Roma, creant un nou Ordre Mundial. La seva principal missió seria, seguint aquest fil, imposar un nou vassallatge simbòlic basat en una cosmovisió cristiana universal. Per aquesta raó caldria refer la Història en la seva totalitat. Aquest escenari seria el motiu que justificaria la colonització Europea del Món, per imposar el seu domini, en paral·lel a la creació de nous privilegis que confluirien en el "capitalisme", l'imperialisme econòmic.
L'empresa colonial hauria estat, doncs, planificada al tombar dels segles XVII i XVIII, juntament amb l'empresa històrica. El Vaticà, el Sacre Imperi i els poders entregats a Espanya i Portugal, així com el projecte d'en Colom, formarien part d'aquesta reconstrucció.
Finalment, el nou actor de la NC, els Làscaris Comnè, representa el principal repte d'aquest exercici. Es reconeix, oficialment, que són el llinatge més legitimat per reclamar els drets de l'Imperi Grec, en especial als segles XIX i XX. Diversos documents, el poble grec i l'església ortodoxa en són testimonis. Però no estan a primera línia. Per què? Aquesta pregunta és cabdal, però aquí no s'aborda. El periple dels seus descendents, que al llarg dels segles XIX i XX lluiten per la independència de Grècia, així com el dels seus parents Savoia, que lluiten per reunificar Itàlia i Espanya, és una història prou interessant com per dedicar-ne un treball posterior. És suficient deixar-ho aquí com a informació complementària a considerar. El que s'aborda és el passat dels descendents que, entre els segles XVII i XVIII, intenten reconstruir l'exèrcit romà. Aquest episodi (gens estudiat fins ara) és a l'arrel de l'Orde Constantinià de Sant Jordi que acaba en mans de Felip V de Borbó. El control pel seu domini hauria estat la lluita pel control l'imperi militar, continuador del projecte Januès (Templer), però la història oficial ho ha ocultat.
L'exercici, tal i com aquí es planteja, es proposa reconstruir la història de la lluita entre dos llinatges de l'Imperi, els Àngelus i els Làscaris Comnè, que al segle XVII cerquen recolzament a Europa Occidental. Ambdues famílies fugen de l'expansió àrab dels otomans, i acaben creant els mites dels reis de França (Angelus) i el Sacre Imperi (Làscaris Comnè). Els primers esdevenen els Anjou i els segons els Habsburg. Tots ells creen diverses aliances anteriors, en el cas dels Anjou ocupen Anglia, el germen d'Anglaterra, tal i com ja ha documentat i treballat àmpliament la NC. Aquests s'estendrien per Europa, competint pel control de França, Itàlia i Hispania, fins a crear (artificialment) el llinatge dels Borbó. Això seria una aportació d'aquest exercici, però el cas dels Habsburg, com a descendents dels Comnè, en aquest sentit, seria la principal "novetat" o "nou actor" que aquí es proposa incorporar. Si ells foren, realment, el llinatge imperial legítim, té molt de sentit que creessin el projecte imperial de traslladar el Gran Khan (o Preste Joan) a Roma, i que dissenyessin el Sacre Imperi Romà. De la mateixa manera, té molt de sentit que es fessin seves les cròniques tant del poble d'Israel com dels papes, dels emperadors de Roma, dels emperadors de Bizanci i de l'Horda mongol. Tots són el mateix, tots van ser "un imperi", un de sol, i una sola crònica real.
